Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 5 de gener de 2009

MISTERIS I IL·LUSIONS

No el recordo el moment exacte que vaig saber la veritable personalitat dels Reis de l’Orient o com funcionava el tema del tió. Suposo, com tot en la vida, que es devia produir un d’aquells pactes tàcits intergeneracionals que ho extingiren de cop.

Malgrat no recordar aquell moment, sí que tinc endins el record viu de les il·lusions del Nadal. Sí, encara que no sóc creient, dic Nadal perquè és el Nadal que celebrem. Perquè per damunt de religions, el Nadal és un dels eixos de la nostra cultura i cal preservar-lo sense caure en vulgaritats de “solsticis” i mandangues postmodernes per l’estil.

La primera il·lusió: l’arribada del tió. El nostre tió, era un senyor tió. El meu avi Joan, si no vaig errat, va ser l’artífex de la construcció de l’animal. La panxa era un bombo de rentadora de fusta, dels d’abans. Tenia quatre potes de ferro i el cap, era una mena de testa de brau feta de mimbre. Recordo que tenia, també, una cua de ràfia que possiblement amb els anys devia anar perdent.

El tió era col·locat al menjador. Cal dir que en aquell temps, vivíem en un pis amb menjador i sala d’estar. El menjador només s’obria per les festes solemnes. Fèiem vida, com se sol dir, a la sala d’estar.

El tió era tapat amb una manta perquè no tingués fred i com és natural, se l’atipava amb cebes, patates i sugus. El perquè d’aquest menú, mai l’he sabut. Amb tot, després se’m confessà, els sugus eren compartits meitat el tió, meitat el meu germà. Jo ni m’hagués passat pel cap agafar-ne! Ell es veu que no li feia res.

Entrar al matí al menjador i veure que una de les cebes o de les patates o els sugus havien desaparegut, em causava un fort impacte. Entenia que aquella bèstia immòbil no podia menjar, però malgrat tot, menjava!

D’igual manera, el fet de picar al llom de l’animal i que sortissin regals de sota la manta, em tenia absolutament ensimismat. El procediment era el de sempre: el meu germà i jo, tancats a la cuina, que era al costat del menjador, o millor dit, retenint al meu germà perquè no esguerrés el tinglado -trasto com sempre ha estat-, armats amb dos pals d’escombra que se’ls lligava un globus i a cantar “Parenostredeltió…”.

Amb el tema dels Reis, jo sempre vaig tenir les meves sospites. Sospites d’altra banda lògiques. Tot i que jo veia a la cavalcada els cotxes de bombers amb les seves llargues escales, no entenia perquè cada any, els regals eren deixats al balcó de la sala d’estar i no pas al menjador.

M’explico: la sala d’estar donava a un gran celobert i era impossible que cap escala de bomber pogués pujar ses majestats o els patges per allí. Pel contrari, deixar-los al menjador era molt més senzill  perquè donava directament al carrer. Sempre vaig dubtar. Mai vaig dir res, però.

Amb el naixement de la meva germana, quan jo tenia sis anys, vam canviar de pis i probablement les coses van anar d’una altra manera. Tenir un escenari únic per aquells temps, sempre m’ha ajudat a mitificar aquells dies fets encara de misteris i d’il·lusions.

Sigui com sigui, desitjo que demà al matí us trobeu les sabates plenes de coses. I tant hi fa com hi han fet cap. L’important és que hi siguin.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Passa a les millors famílies per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent