MANUEL SACRISTÁN I EL SILENCI DELS ANYELLS
A partir de la figura de Gabriel Ferrater, amb els anys, he anat ampliant la meva curiositat per personatges coetanis com Carlos Barral, Gil de Biedma, els germans Goytisolo… En definitiva tots els que Carme Riera englobà dins el nom de "Escuela de Barcelona" al seu magnífic assaig sobre la generació poètica dels 50.
El nom de Manuel Sacristán hi apareix destacat. Era una figura que sempre m’havia interessat. Els personatges intel·ligents -brillant, pel que en diuen- que saben anar més enllà del dogmatisme polític -Sacristán fou un destacat dirigent del PSUC- per interessar-se per la cultura, sempre m’han atret. Potser perquè hi ha la tendència a creure que l’una no pot anar de bracet de l’altra.
Un documental a Barcelona TV, fa uns dies, me’n desvetllà la seva faceta política. Del seu pas fugisser a Falange a la seva conversió al comunisme, la seva tasca a la clandestinitat, l’activa militància i el seu gradual desencantament, sobretot a partir dels fets del 68, marquen el caràcter d’un Sacristán que abraçà el comunisme amb una autenticitat que potser ara semblaria excessiva.
Sacristán, titllat per alguns més com un intel·lectual posat a polític, que no pas com un polític autèntic -si és que existeix el polític autèntic-, correspon al model exhaurit de polític il·lustrat, que més enllà de la sea afiliació, sap valer-se dels recursos de la cultura adquirida.
Ara que fa pocs dies han designat com a ministre espanyol d’Indústria a algú que és titllat en alguns mitjans, més com un gestor que no pas com un veritable polític -sembla que la tònica, ara com ara però, és aquesta- és bo revisitar les biografies dels que, malgrat no sentir una afinitat amb la seva ideologia, van saber ser conseqüents amb el que pensaven i no van denigrar-se a acotar el cap com un anyellet dòcil davant simples enrocaments estratègics.