Els dies i les dones

David Figueres

L’OTEL·LO DE CARLOTA SUBIRÓS

OTEL·LO, de William Shakespeare. Adaptació i direcció de Carlota Subirós.

Fins el 15 d’octubre. Sala Fabià Puigcerver. Teatre Lliure. Barcelona

(A la fotografia, l’actor Joan Carreras durant un assaig de l’obra)

Foto

 

Encara que publiquem aquest escrit avui, assistim a aquest “Otel·lo” que ens presenta el Teatre Lliure dirigit per la Carlota Subirós quan tot just s’han fet un parell de funcions. D’aquí que moltes de les consideracions que fem haurien de quedar superades pel rodatge natural de l’espectacle. Amb tot, per respecte al lector, no ens abstindrem de passar-hi per damunt.

L’aposta de Carlota Subirós és ambiciosa en dos aspectes: en l’embolcall amb què se’ns presenta la història del Moro de Venècia i en la manera d’aproximar-se a Shakespeare. Anem a pams. Aquest Otel·lo és d’una gran plasticitat. Una escenografia altíssima que empetiteix els actors –i per tant la força del text- i la confrontació del blanc amb el negre –exagerat en el fet que alguns actors vagin pintats- però perfectament justificable en el plantejament general de l’obra.

La coreografia –a vegades manifesta, a vegades implícita dins el transcórrer natural dels actors- on el paper de psique (Iva Horvat) com a mestre de cerimònies és tota una troballa, dota l’espectacle d’un tempo especial, arribant al punt culminant amb la interpretació del cant del til·ler (Willow tree) per part de l’actriu sèrbia. L’utilització de l’espai també resulta atractiu. La llenca de blanc que queda en un segon pla de l’escenari és utilitzada per Subirós tant per aïllar els personatges del seu pes dramàtic  per fer-ne radiografies, com per l’ús de video. Un no-lloc que permet obrir les tripes del drama shakesperià per fer-ne, com en un devedé, repeticions d’escenes, fotografies d’un moment donat o donar-nos informació addicional del què s’està veient.

 

El pes de tot aquesta cel·lofana per força ha de tenir una correspondència en el material actoral i és aquí on hi veiem les mancances. Aplaudim tot el desplegament abans esmentat i la seva força dramàtica, però malgrat l’interessant desplegament de mitjans, la correspondència del treball dels actors és excessivament dependent d’una fredor imposada i a vegades fins i tot hi juga en contra desaprofitant molts dels recursos plantejats.

 

Com és pot entendre, poca calidesa pot desprendre aquest Otel·lo tal i com el pintem, però aquest desangelament frena tant els excessos –volem dir la faramalla habitual de perjudicis que podem tenir al cap a l’hora d’anar a veure un Shakespeare- com la intensitat del drama. En aquest sentit Subirós aposta per desfer, com un collaret de perles, els diferents conflictes buscant una correspondència amb l’entorn que se’ns presenta i defugint de la  passió desbordant. Subirós dóna el tomb a la truita de l’apassionament fent que aquest es descarregui en grans murs de contenció escenogràfics i no dramàtics.

 

En aquest sentit, la composició brillant de Iago (Joan Carreras) malgrat el talent del seu treball, no deixa de ser-nos distant doncs ens hi falta una petita defallença que ens el faci no tant enravenat. La seva maldat és honesta però no ens colpeix més que pel talent de Shakespeare de fer quadrar totes les peces del trencaclosques al final. Coses semblants passen a Pere Arquillué totalment aliè a l’entorn bastint un Otel·lo bestial que no acaba de trobar el seu lloc i que es limita a fer el què toca i prou i a una esvaïda Alícia Pérez fent de Desdèmona, esvaïment potser provocat pel recorregut marcat, massa rígid i encarcarat. La resta de secundaris compleixen bé els seus personatges. Destaquem la bona pensada de desdoblar el personatge de Roderigo per potenciar aquesta dualitat entre el que som i el que amaguem o creiem que els altres amaguen del qual ens parla el dramaturg anglès.

 

En resum podem dir que aquest Otel·lo és una arriscada adaptació no del tot aconseguida que ens deixa el regust desagradable d’una composició interpretativa molt per sota de la grandiositat plàstica que podem veure-hi. El risc hi és manifest i s’agraeix la gosadia, però potser Otel·lo no era precisament l’obra adient per portar-ho a terme. L’excessiva durada de l’espectacle permetent massa vel·leïtats innecessàries i la recerca d’aquell agafador que permeti a l’actor sentir-se còmode –un problema de plantejament, no pas d’interpretació- en els paràmetres que ens hem referit pels tres personatges principals, són les coses que esperem que el pas de les funcions sàpiga sinó fer desaparèixer, si almenys corregir.

 

 



  1. Totalment d’acord amb la interpretació dels actors, especialment de Pere Arquillué que, en comptes d’interpretar Iago, interpreta Pere Aqruillué (els mateixos tics de sempre). Discrepo una mica sobre Alícia Pérez, que trobo que s’escau a Desdèmona com l’anell al dit. En general, trobo que l’obra falla molt en la dicció i en la interpretació oral del text: hem tingut sort de comptar el text en una pantalla. Però això no hauria de passar mai al teatre: els actors interpreten i reciten. Sempre ha estat així.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de L'ombra de Yorick per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent