LO RIU
Lenta parsimònia de l’aigua. Una llenguassa verdosa. Xafogors de després la migdiada: s’ha dormit a pleret. Ben cofat per un tou de moreres tancades, tancadíssimes, protegint-me del sol; un banc més enllà, un gaiato portant un home gran, cabells blanquíssims. Al seu costat un home vestit completament de color carabassa. Fa mal la vista tant d’ataronjament.
Em menjaria un pastisset. A Benifallet, en fan de "suculents i exquisits", tal i com podem llegir als flancs de la capsa. Hi ha hagut raons durant el dinar de sí els de Rasquera els superaven o no. La cosa ha quedat en taules, més que res perquè no teníem mostres per comparar. Una mitja lluna farcida de cabell d’àngel. El darrer vestigi de quan els moros eren aljubs i sínies i romescus i no ens prenien la feina, ni feien pudor.
L’aigua és un ball de gala. Un vals on giravolten cercles d’aigua emportats pel corrent. Queden engolits per un batre de llumetes, com cuques albes, més endavant. El sol ha trencat un mirall i n’ha escampat els bocins. De tant en tant una barca amb motor. Al matí l’hem trepitjat aquesta calma amb una barcassa a l’alçada de Miravet. Obligat enfilar-se al castell i admirar-ho tot. Just on el riu fa un viratge. El poble penjat, ofert a la riba, mentre vermutegem a la plaça de l’Arenal.
Aquí s’hi han guanyat batalles. Per llances, agulles de cap i de ganxo; per estendars, nusos blancs aferrats a la vida. La voluntat d’una terra, d’un poble. Però no és temps d’èpiques. Per regar camps de golf o ciutats de vacacions no val la pena malmetre aquests arrossos que seran demà a Poblenou del Delta, passada la Ràpita, aquestes anques de rana finíssimes…
M’hi abono a aquest nou canal on sempre hi passen coses, encara que sembla que no hi passa mai res. Un zàpping possible: cap al d’un bon foc o un cel farcit de nuvolades com derelictes. Tot s’executa amb lentitud. Com les formacions de les coves. Un pòsit d’anys, d’instants. L’home butà s’aixeca i estira l’home gran que fa el ronso. Com si estirés un llagut pel camí de sirga.
foto: Miravet
Si no ho recordo malament foren explorades i donades a conèixer el 1968 pel Grup d’Investigacions Espeleològiques (GIE) del Club Excursionista de Gràcia (CEG). En aquells temps aquest fet ens motivà a alguns socis infantils del CEG adscrits al "Grup Novell" (tapadora portes enfora de l’Agrupament Escolta Pere Rosselló) un sobtat interès en "fer coves".
Bellíssim el post, els instants que relates i les reflexions que hi fas, com si res. Encantada d’haver-te conegut i d’estimar-me lo riu i els deltes. Alguna cosa uneix els amants de l’aigua.
molt bona ruta, si senyor, naltros també hi estem d’acord, salutacions
Segons estudis seriosos les coves de Benifallet van néixer en temps dels "dinosaurios".