L’ETERNITAT
Jo sé que m’odia. “Aquell gat malcarat que tens…”, va dir-li la segona vegada que va aparèixer per casa. Però han estat molts els qui m’han odiat amb més o menys insistència. Al cap i a la fi, jo seré aquí quan tot això acabi mentre que ell s’estarà a casa seva pensant en suïcidar-se, mirant-se el mòbil cada dos per tres i comprovant que Ella, se l’ha tret del cap per sempre.
No puc calcular la seva fortuna, així a cop d’ull. Ella només surt amb homes rics. Homes que puguin pagar tots els seus capricis i beneiteries. No ha pagat mai ni una copa ni un sopar, Ella. Fa molts anys que va pel món com per caure en aquesta vulgaritat, la meva nena. “Em vull casar amb tu”, els fa de seguida que pot, reposant el seu caparronet al seu pit. Ells no s’espanten mai. Tenir una criatura com aquella al seu costat per sempre? Si fos una altra, fugirien esperitats: casar-se! Quina pèrdua de temps!
Però tots cauen. De cop i volta, davant seu, s’esvaeixen totes les provisionalitats, totes les urgències. El tuf de l’eternitat, de les coses que duren, abans desagradable, indigne i ranci, entre els seus braços, es va fent un aroma tendre de flors desconegut, un perfum sublim que els obtura els narius i no els deixa pensar en res més. Sí, tornarà el Cavaller d’Armadura Relluent, el Protector Comprensiu, l’Home de la Seva Vida.
El compromís no es fa públic mai. Però ell ja hi compta. De fet, no és el seu serrellet que fa embogir-los així que se’l troben una mica esbullat, tampoc els panxells tibants de les seves cames inacabables, sempre els peus enfundats en uns tacons que repiquen a terra i de pas en el seu cinisme. Tampoc ho són els seus ulls sempre a punt d’actuar rere les cortines de pestanyes infinites. Tenir aquella nina per sempre, allò els fa embogir, tornar folls del tot!
Només una vegada vaig patir per Ella. També el vaig tenir assegut a la vora. Era d’amples espatlles, de vestits ben tallats, de somriure franc i gest segur, enèrgic, sense imposar res. Assistírem a tot el procés. Ell també va caure com un gosset a la recerca d’un os sucós i fresc. Però el dia de la declaració, a Ella se la veia diferent. M’agafà i em va rebregar a la seva falda més estona de l’habitual. Titil·lava una llàgrima a punt de deixar-se anar, com un netejador de vidres amb contracte temporal que s’hagués pres massa a pit el seu model de contractació.
Llavors vaig adonar-me que no fingia. Que s’havia enamorat de veritat. Que la meva Nena, per primer cop en la seva vida, havia fet una declaració d’intencions sense fer teatre. Tremolava. Eren Niàgaras d’atzabeja regalimant dels seus ulls posats, per primer cop, en un horitzó per dominar, per conquerir, al costat d’algú altre.
En el fons, saber la veritat d’aquell subjecte que ens va enredar a tots, va ser un alliberament. Resulta que tot era façana, que el noi passejava amb aquells vestits, aquells somriure i aquell gest sense tenir ni un trist compte corrent amb els zeros suficients per satisfer el cor de la meva nena. M’ho explicà una tarda xardorosa de juliol, al porxo de casa, mentre ella prenia te amb gel. “Només que hagués insistit una mica, l’hagués seguit on hagués fet falta, encara que no tingués ni cinc”.
Ara som al mateix lloc. Un ratolí de bosc creua el porxo. “Mira Gatsby, un ratolí, vés-hi, vés-hi…”, em crida ella, ben posada al costat del nou benefactor. I jo me’ls miro sense moure ni un pèl, l’ordre destil·la molta d’aquella incredulitat feta sentència d’abandonar la riquesa i el divertiment per la vulgaritat de córrer darrera d’algú més pobre que una rata o un ratolí.
Bon exercici d’imaginació al que ens envies, David.
I que ens n’envies.
Alguna escena se’m resisteix, no puc veure personatges ni narrador, i trobo un parell de detalls molt dolços (tornaré a fer ullada una altra estona).