Els dies i les dones

Hi va haver un moment, a l’especial de Televisió de Catalunya que van organitzar en motiu de les Eleccions, que van enganxar a la Mònica Terribas, amb el tap del boli a la boca. En va sortir airosa, com sempre, i tot va continuar igual. Hi havia coses per apuntar, perquè en això de les eleccions, hi ha un període de transició que va des de que la gent vota fins que no se saben els primers resultats oficials, que el ball de xifres és tal, que més val tenir-ho tot per la mà i no deixar-se res de res.

De l’interregne, però, es passa a la realitat i la realitat, avui, és que el PSOE guanya amb comoditat a Espanya. No aconsegueix la majoria absoluta que se li penjava al principi, però pot permetre’s treure pit no havent de precipitar-se en aliances d’urgència. El PP també guanya en escons i en vots. Les dues Espanyes. Rajoy i la corbata vermella. ZP i la punyeta aquella de la cella. Anècdotes. En aquestes eleccions tot s’ha simplificat. A les esquerres: votem PSOE. A les dretes: votem PP. Ensulsiada de IU. El vot útil ha estat un directe al fetge contundent.

A Catalunya, com als còmics de l’Astèrix: resistint. Lleida i Girona es converteixen en les úniques circumscripcions on el PP no tindria representació parlamentària. A CiU estan contents. Milloren els resultats de l’any 2004. Duran és un bon actiu polític per ell mateix però una nosa per a la coalició. Somreia Duran ahir –Duran, Madí i Iceta porten les mateixes ulleres, no metafòriques, sinó de veritat- en la que probablement deu haver estat una de les conteses electorals més difícils de la seva vida. Els seus 11 diputats pesaran. Veurem però, de quina manera poden aguantar els camals arremangats tenint els peus en dos rius alhora: donant suport a Madrid i flairant perfum sobiranista. Es preveu la pràctica del transvestisme. A Polònia ja poden ampliar el fons d’armari.

ERC cau, cau i cau. D’acord, aquesta vegada no hi hagut viatges a Perpinyà, tenir una Blancaneus i els seus corresponents set nans a Madrid era massa, molt bé. Ara, però, hom s’imagina ERC com en una d’aquelles pel·lícules on els perdedors, siguin del que siguin, comencen a fer desaparèixer documents, omplen maletes amb tot el què puguin abastar i busquen com a desesperats un taxista nadiu que els porti a l’aeroport per marxar com més aviat possible. Que molts han seguit la flauta del PSC “… que ve el llop, que ve el llop, que ve el llop”, potser sí. Almenys aquesta era l’excusa amb què ahir van parar els primers cops els suposats independentistes. Els burxocs interns ja estan afilats. S’ha retirat la tapa que protegia el pastís de la successió. Un avís: en aqueses pelis, el taxista nadiu, acostuma a ser sempre un traïdor rancuniós.

El PSC arrasa a Catalunya. Carme Chacón optimista. Els girasols tots cap a orient. “Para lo que sea, José Luís” i “Que hay de lo mío”, seran dues frases usuals dels de la rosa i el puny aquests dies. Jo ho treuria això de “Catalunya” de les sigles. L’aixeta raja pel socialisme. Hi va haver l’ensurt de l’assassinat al País Basc, però ara com ara, afortunadament, això només és una desgràcia per la família i amics del dissortat. S’ha passat per damunt i això és bo. “Nosotros encara somos los del Felipe Gonsáles” i encara que sigui increïble, la gent s’hi enganxa i empassa. Malenis, esvorancs, apagades, “apoyaré…”, tot oblidat.

Mentrestant la PDD ha rebut els primers cops de bastó. Han tornat a casa amb blaus i cops sense entendre d’on venien. Angelets! Res, home, res; això no serà res. Des de quan ens han deixat decidir a nosaltres? Però és que, és que, és que… Esca de mistos!, que deia l’àvia. Amb una llàgrima als ulls titil·lant ara cau, ara no, hem tret l’aigua giginada i les tirites i hem començat a resoldre les malures i a explicar batalletes d’estelades i corredisses a ritme de txiquitxiqui.