LA VIDA DELS ALTRES
Ahir a la tarda assaig a casa de l’E. Jo el dissabte al matí havia anat a Vilafranca del Penedès a gravar unes veus. L’I., com sempre, es va portar com un veritable professional. Fem el muntatge amb les músiques i ho assagem tot plegat una mica. Creuem els dits perquè el tècnic de so no l’esguerri. La veritat és que ara com ara, ben poca feina hi ha a fer. Ahir vam fer la redacció definitiva del guió afegint-hi totes les esmenes que han anat sortint. Però aquest matí l’E. ja m’ha trucat amb variacions d’algunes escenes, així que…
Per desconnectar una mica de tanta presó, decidim anar al cine. Ens decantem per l’alemanya "La vida de los otros". Cap dels dos no sap de què va. Jo només en sabia que havia guanyat l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa d’enguany. Amb la primera escena, on el protagonista fa una lliçó magistral de com s’ha d’interrogar a un sospitós, ni l’E. ni jo ens ho podem creure!
La pel·lícula és una originalíssima aproximació al tema de la llibertat i de la traïció. Malgrat la durada, el guió et fa estar enganxat a la butaca tota l’estona. Commovedora la història d’aquest oficial de l’Stasi (brutal Ulrich Mühe!) que a l’antiga República Democràtica d’Alemanya, li toca vigilar un dramaturg i la seva companya i que falseja els informes per tal que l’escriptor de teatre no sigui acusat de traïció. Res de sentimentalismes ni herois que estan per damunt del bé i del mal.
En arribar a casa, amb tot l’embull de l’espectacle al cap barrejant-se amb la pel·lícula, penso en tantes persones que han hagut de patir presó per absurditats tan sols perquè representaven una amenaça, no per la seguretat del propi règim totalitari, sinó per la seva credibilitat de permetre la més petita dissidència que posés en entredit la seva autoritat. També en tants escriptors que encara estan privats de llibertat.
I m’adono que ni la democràcia és garantia de res. De tant en tant, també aquesta es transforma en un monstre terrible que amb un cop de cua, pot decidir que el sabó de roba pot ser una potent arma química o que una simple llibreta amb adreces apuntades, el suport logístic a una organització terrorista.
És la vida d’aquests altres, la que no ens ha de fer abaixar la guàrdia davant l’opressió, disfressada o a cara descoberta.
També a mi em va agradar molt aquest film que retrata l’opressió de l’Estat; el color apagat entona amb aquesta sensació d’estar vigilat constantment.
Res allunyat del que vivim ara: poder econòmic salvatge, control del poder judicial, mitjans afins que bombardegen consciències i molts altres etcèteres.
Us imagineu que aquí, a casa nostre, poguessim consultar els arxius dels franquistes i fer que paguessin, en conseqüència, els crims comessos durant 40 anys?
A diferència dels alemanys, a Catalunya, encàra patim la repressió dels terroristes del PP, de l’Esglèsia oficial, del Exercit, dels grans Bancs, del Opus, i dels pocapena dels polítics catalans, que amb el seu silenci i deixar anar fent, son complices i culpables.
Salut i República Catalana!
El socialisme, com tots els règims totalitaris, ha fet molt mal i ens ho havien amagat. La pel.lícula ho descriu amb realisme. Un món fals, buit, ple de diferències socials, i amb vividors del règim.