Els dies i les dones

Avui fa 20 anys justos que va morir l’escriptora Montserrat Roig. A la xarxa s’ha endegat un just i necessari homenatge. Fa unes setmanes, el PEN Català, va organitzar-ne també un acte commemoratiu.

Va ser la Dolors Oller, en l’acte del PEN, que va parlar de l’article que us ajdunto més avall. Va ser el que la Montserrat va escriure amb motiu de la mort d’una altra gran dama de les nostres lletres que va morir pocs dies abans que ella: la Maria Aurèlia Capmany. Em sumo doncs, a aquest recordatori amb les paraules que la Roig va dedicar a la Capmany. Com sempre el millor homenatge, a totes dues, serà que les llegiu, que les llegiu i que les llegiu.

Ens havíem barallat tant!

M’ho acaben de dir. I no vull cometre la impudícia de fer-los participar de la meva perplexitat. Del meu dolor. Però ho han de saber. Perquè ella ja no hi és i, aquesta idea, la idea que ja no enraonarem per telèfon, no ens barallarem i, sobretot, no riurem plegades, fa mal. No els vull transmetre la claredat de l’absència, però ho han de saber. No vull remenar cap paper, no vull anar a l’arxivador i buscar les seves cartes ni, tampoc, basar-me en les entrevistes i retrats que d’ella vaig fer. Al capdavall, això darrer no és sinó treball mercenari. Ella, la Maria Aurèlia, s’hi avenia. Xerrava pels colzes, em foradava amb la mirada, em feia sentir un neguit imprecís. Era massa per a mi. La vaig conèixer als quinze anys, jo encara duia trenes, i sortia d’un món de llegendes i de Maries Goretti. La vaig conèixer als quinze anys com a deixebla seva a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, i vam ser tota la vida amigues. I vam riure molt. Ella em va ensenyar l’alegria de viure. Com? No ho sé… Em vaig trobar, tot d’una, amb un model de dona diferent. A casa, hi havia la mare i l’àvia que xiuxiuejaven el plaer del món de les coses. Però no el podien fer públic. Pagaven el preu de la derrota. La postguerra havia gelat els cors. Només a dins, a les cases, les dones reien. Però ella, la Maria Aurèlia, ho feia a fora. Amb els seus collarets d’ivori, amb els seus puros, com una dea hindú de galifardeus assedegats de viure, d’aprendre, de saber; de riure d’una altra manera. Ella podia enraonar-me de la Simone de Beauvoir en un llarg viatge que vam fer, damunt unes lliteres incomodíssimes, cap a París. No m’interessava la francesa educada a la Normale, amb els seus turbants i les seves mentides de femme salvante. La Maria Aurèlia Capmany era del meus, la filla dels cistellers, d’una mare valenta i menestrala i d’un pare que sabia totes les rondalles del món. I néta de l’avia Farnés, que sabia tant com l’Amades. Ella va ser per mi la terra i les ànsies de volar alhora. Discutíem, ella sempre volia tenir raó. I a fe que la majoria de les vegades la tenia. La Maria Aurèlia havia vingut al món per ser feliç. I les tamborinades no la’n van privar. Va escriure, va fer teatre, va cantar, va estimar. De tot en va fer molt. No va ser mesquina a res. Ni en l’amor per en Jaume Vidal i Alcover, ni en l’amistat, ni en el seu arrelament als murs d’aquesta ciutat que ella va estimar tant i tant ha ajudat perquè es transformés. Per això ha donat el seu cos, aquest cos on la carn era l’ànima que li bategava. Mai no li va faltar l’alè. Perquè tenia memòria, no es deprimia. La tristesa l’envaïa a gotes comptades. Tot seguit li donava la volta. Era com aquesta ciutat acollidora, no gens hipòcrita. Ens havíem barallat tant i amb ella vaig ser tan feliç! Per això no sé si m’entendran; aquesta absència que sento, no la puc compartir. (4-10-1991)