Els dies i les dones

David Figueres

LA MAR INCENDIADA

SOM EL FOC

          Per a la C. que avui ens hauria convidat a un tall de pastís d’aniversari

No avancen les ombres d’aquest deliri.
Es queden quietes, sinistrament quietes,
esguardant-ho tot amb aquells ulls cecs.
Les seves mirades són de napalm:
gelatinós abric que ens encendrà
la pell i la carn i els ossos. Tot crema.
Som el foc el que tu veus. Som nosaltres
cercant un nou rumb, amarats de flama.
Ens reconeixem i abracem cremant
un dolor eixut que no vol ni sap fer-nos
res més que zombis cercant la sortida;
un únic gest que ens permeti tornar
a la vida ignífuga que portàvem.
No et podrem dir mai la mar incendiada
que ens rosega cada límit del cor,
ni cada flor podrida que trobem
al fons de l’armari del temps flamíger.
Som el foc i no esquivem la ferida,
perquè els dies ablamaran l’enyor
i en retrobar-te a la fotografies,
en cada esvorall de record temut,
serem de nou abrigats pel foc viu
que ens desfigurarà cada present
fent-lo voluble al futur desconcert.
Nosaltres quedem recordant qui ets.
Nosaltres quedem recordant qui som.
I cada nou dia que pareix l’ombra
és una victòria a la mort cabrona,
un camí nou per provar de comprendre
qui és que permet que el temps se’ns emporti
abans de veure créixer els nostres fills.
Qui és que permet la sega del blat
abans que les espigues bleixin d’or.

                                                                      DF



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cardiologia variable per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent