Els dies i les dones

Primer dels llibres que havia deixat pendents per llegir durant les vacances nadalenques i, per motius aliens a la meva voluntat, de recuperació traumatològica. Abans de res, cal treure’s el barret davant la feina del Manel Cuyàs: ha sabut transcriure el pensament i les vivències de Jordi Pujol com si es tractés d’una llarga xerrada. No n’hi ha prou en transcriure les notes o les cintes, cal donar-hi forma i és precisament aquesta forma, la que dóna una calidesa que s’allunya de la grandiloqüència i de l’embafament i el fa un llibre llegidor, d’aquells que fas via.  Em consta que Pujol va elegir Cuyàs pel fet que podia parlar amb ell d’un paisatge, el de Premià i el que l’envolta, sense haver de fer massa comentaris; Cuyàs, si no vaig errat, és de Mataró.

El personatge que se’ns mostra en aquest primer volum que abarca, des del naixament de Pujol fins tot just l’entrada de CiU al govern de la Generalitat, és un Pujol arrelat a la terra i profundament catòlic. Malgrat haver nascut a Barcelona, Premià, anirà sent un paradís recurrent que anirà sortint al llarg del llibre. Sobta sentir que un personatge tan notori com Pujol, valori la idea d’ésser enterrat en aquesta mena de Sinera espriuana, que li és Premià, en una tomba isolada.

Des dels grupuscles resistents catalanistes, passant pels grups cristians, per arribar a la fundació de Banca Catalana, persegueix a Pujol una sola idea: "Què s’ha de fer per Catalunya?". Totes i cadascuna de les seves accions aniran orientades a la reconstrucció d’un país que havia estat anihilat per la dictadura de Franco i per tota una generació resignada a creure que no valia la pena de lluitar per canviar la situació.

Puojol es mostra modest, prudent, no hi trobarem estirabots ni revelacions sorprenents. Pujol és el què és, un home pràctic, pragmàtic, que li costa mostrar els seus sentiments, nuat, compromès amb el país. En aquest sentit, trobo que es mostra excessivament condescendent amb alguns fets. Així, mostra respecte i admiració pel PSUC però disculpa al Partit Socialista-Congrés de Joan Reventós que triés pujar al carro del PSOE dient que la pressió era insostenible. S’agraeix el comentari  que fou una llàstima que el malurat Partit Socialista-Re-agrupament de Josep Pallach, l’opció catalanista dels socialistes, fos bandejada fins al seu extermini d’una manera tan despietada. D’aquí uns anys els senyors del PSC se n’adonaran.
 
En aquest mateix sentit, la figura de Josep Tarradellas, malgrat que Pujol no s’estalvia de relatar-ne la fixació que tenia l’ex-president de la Generalitat de posar pals a la rodes a qualsevol iniciativa des de la clandestinitat per començar a fer feina ("Vostè no faci res", era indefectiblement la resposta de Tarradellas), no en surt malparada en el sentit que Pujol sempre se’n confessa un defensor i un admirador, malgrat que Tarradellas accedí a ser el ninot de Suàrez per tal que Catalunya no caigués en mans de socialistes i psuqueros.

Podem estar més o menys d’acord amb tot el que Pujol pensa o va fer, però és un fet que la seva contribució a Catalunya ha estat innegable. Fill del seu temps, la seva voluntat de fer país, pel que se’n desprèn, ha anat sempre per davant de la política. Ens ho podem creure o no, però sigui com sigui, és del tot respectable. N’esperem el segon volum, ja centrat en la política de ple i on un dels tema estrella serà, sens dubte, el cas Banca Catalana