JOAN TRIADÚ
Després de la desfeta de la Guerra Civil hi va haver moltes persones que lluny d’acotar el cap al cabdill vencedor, van decidir arromengar-se i començar a fer feina. D’aquesta gent, al nostre país, sempre n’hi ha hagut. Persones que sacrifiquen una parcel·la de la seva vida per dedicar-la íntegrament a la cosa més desagraïda del món.
Quan es reconeix, a més, que aquest compromís és clar, ferm, decidit i que la inversió de temps i de tantes altres coses, compromet una ment lúcida, un esperit crític, una carrera literària, l’homenatge és doble.
Joan Triadú responia a tot això i més. El seu contracte amb el país, amb la llengua, el portà a ser una pedra a la sabata per a molts, a ser un tossut, a no descansar fins que un repte es tornava una realitat. I així de repte en repte, va saber bastir, amb l’ajuda de molts altres, un bon bocí d’aquest país quan els impediments i els riscos eren massa desmesurats com perquè nosaltres, el que hem vingut després, puguem fer-nos-en una idea aproximada.
No ens l’acabaríem el llistat d’històries on Triadú va estar ficat i que ara ens semblen les coses més normals del món. No ens en cansarem mai de llegir els seus llibres no sempre digerits amb facilitat per la capella literària del moment, ni les seves crítiques que sempre sabien esperonar la lectura amb l’elegància d’una prosa diàfana i enriquidora.
El seu testimoni, sempre valent, sempre contundent, ens emplaça a recollir el seu mestratge i exemple per fer-nos-el nostre i no renunciar ni al país ni a l’excel·lència que ell predicava. Ni ell ho acceptaria, ni nosaltres ho podem permetre.