JO SÓC LA MEVA DONA
Acabada la Segona Guerra Mundial, Charlotte Von Mahlsdorf, una aficionada alemanya a les antiguitats, va decidir fundar un museu. Les peces que l’integrarien, serien mobles i objectes que els nazis consideraven decadents i que Von Mahlsdorf, va trobar que valia la pena de conservar pel seu valor artístic i artesanal. Així és com va nèixer el Grundeizetmuseum, a Berlín.
Fins aquí, la gesta de Von Mahlsdorf, no destacaria per cap altre raó com no fos la d’una decidida defensora per preservar tot un seguit d’objectes de la barbàrie nazi. Però que passaria si diguéssim que la tal Von Mahlsdorf, no era una senyora, sinó un senyor que va nèixer amb el nom Lothar Berfelde? Que el seu pare era un dèspota nazi que ell mateixa va assassinar en defesnsa pròpia? Que la lectura d’un llibre sobre transvestits que li va donar a llegir una tia seva lesbiana, la faria adonar-se que el fet que sempre hagués anat vestida amb roba de dona, malgrat el seu sexe, tenia un nom? Afegiu-hi a tot plegat el fet que durant la partició de les dues alemanyes, Von Mahlsdorf regentà, al sòtan de l’esmentat museu, un dels locals homosexuals més famosos i que és possible que col·laborés amb la sinistra Stasi i ja tindrem una senyora història.
Von Mahlsdorf va escriure la seva biografia, que va titular Ich bin meine eigene Frau (“Jo sóc la meva dona” ) i que a l’Estat Espanyol l’edità el 1994 Tusquets. Anys més tard, el dramaturg Doug Wright, encisat per la història, es posa en contacte amb Von Mahlsdorf i fruit de les seves trobades des del 1992 fins a la mort de Von Mahlsdorf el 2002, escriu l’obra de teatre I’m my own wife, que obté diversos premis.
Fins el dia 14 de desembre, si no es prorroga, que ho esperem, es pot veure a la Sala Villarroelde Barcelona, l’adaptació que Fernando Masllorens i Federico González del Pino, amb traducció de Joan Sellent, han fet de l’obra. La direcció és de Marta Angelat i com a únic actor, Joel Joan.
Cal dir d’entrada que qualsevol perjudici sobre el fet de comptar amb un actor de la potència mediàtica de Joel Joan, cal deixar-lo a l’entrada del teatre, perquè l’espectacle és d’un d’aquells bombons teatrals que cal no perdre’s de cap de les maneres. Un bolet d’aquells introbables i suculents, enmig el bosc de la cartellera actual.
L’espectacle és un monòleg on Joan interpreta alternativament i sempre vestit de dona, els papers de la Charlotte i del mateix Doug. La força de la seva interpretació, recau en la capacitat de mostrar una Charlotte totalment creïble, una veritable senyora gran que ens anirà desgranant la seva història. La contenció i la capacitat per no sortir mai ni un mil·límetre del paper, ni tan sols quan torna d’encarnar el rol de Doug, és una proesa de sensibilitat actoral, imaginem meitat mèrit de Joan, meitat de Marta Angelat i la seva brillant, sensible i intel·ligent direcció.
L’espectacle flueix d’una manera magnífica. La història de la Charlotte, sense efectismes, sense sortides de to, per la seva aparent inversemblança, ens sedueix des que ens explica com funciona un vell fonògraf. L’art de Wright per confegir un text que funciona com un rellotge i l’escenografia sempre encarada per donar brillantor al text i a l’actor s’hi ajusten com un guant. Jo sóc la meva dona, és un d’aquells espectacles que quan t’aixeques de la butaca, després d’aplaudir a rabiar, voldries tornar a veure d’immediat una vegada i una altra.
La història d’un home que va haver de lluitar per defensar allò que era? Una lliçó d’història sobre l’alemanya nazi i després sobre l’alemanya sota la dictadura del comunisme? Una farsa sobre la fragilitat dels objectes i sobre la fragilitat de les persones que se saben d’un sol color quan som més esberladissos i molt més dúctils del què ens pensem? Una apologia de l’homosexualitat i de la llibertat ?
Com totes les bones obres de teatre, totes les lectures són possibles i cap és possible. L’única manera de poder estar d’acord o en desacord amb aquestes línies, és anar a la Villarroel i deixar-se seduir, enamorar, per aquesta Charlotte Von Mahlsdorf i treure’s el barret davant l’actuació de Joel Joan, algú que ja beneravèm per coses com Plats Bruts o la inigualable Porca misèria i que amb aquest espectacle, rebla el clau de la seva brillant carrera televisiva amb una llliçó de talent interpretatiu dalt d’un escenari teatral. No us la perdeu!