Concís i preciós el teu post per a Foix, i el poema elegit. Aquests dies la mort té ganivets secrets i esmolades ungles, estotjades als guants de tacte suau. Memòries
Publicat el 29 de gener de 2012
J. V. FOIX: TOT MUDA I TOT ROMAN
Avui fa 25 anys que va morir el poeta J. V. Foix.
Recordo que per casa corria el volum de Can 62 amb la seva obra en vers. Desconec com hi va fer cap. Només sé que va ser una de les lectures més importants que he fet al llarg de la meva vida lectora. No devia tenir més de setze o disset anys. No vaig entendre res de res. Amb tot, vaig quedar atrapat per aquella musicalitat. Per aquell devessall de versos que discorrien bevent directament d’estructures pòetiques arcaiques però que parlaven de l’Ara més immediat.
Recordo que per casa corria el volum de Can 62 amb la seva obra en vers. Desconec com hi va fer cap. Només sé que va ser una de les lectures més importants que he fet al llarg de la meva vida lectora. No devia tenir més de setze o disset anys. No vaig entendre res de res. Amb tot, vaig quedar atrapat per aquella musicalitat. Per aquell devessall de versos que discorrien bevent directament d’estructures pòetiques arcaiques però que parlaven de l’Ara més immediat.
Que parlaven de l’Ara, ho he sabut més tard. I és que als setze anys, jo era incapaç de poder copsar plenament la proposta poètica de Foix. Després, rellegint damunt aquella lectura primigènia, he anat desgranant significats i ambicions. I com és normal, en qualsevol autor important, els matisos han anat conferint a aquella primera lectura, la riquesa implícita de l’art magnífic de Foix.
Val a dir que la segona lectura important que vaig fer de Foix, va ser com a conseqüència de descobrir la tasca com a crític de Gabriel Ferrater. Llegir el Ferrater crític, pels qui no tenim una formació acadèmica com déu mana, és molt enriquidor perquè igual com la seva poesia, Ferrater parla a peu de carrer, sempre defugint el refistolament. Explica les coses tal i com ragen fent-se entenedor.
Joan Ferraté l’any 1987 va recollir en un llibret Foix i el seu temps, les conferències que Ferrater va donar a la Universitat de Barcelona entre 1965 i 1967 sobre Foix. La relació entre tots dos va ser molt intensa durant els seixanta. Ferrater va copsar-ne la importància de la seva obra i va decidir tornar-la al lloc que es mereixia. Com a testimoni, els versos que el reusenc li dedica en el seu Poema Inacabat:
Vós, mestre Foix, Josep Vicenç
de qui em separa el Cap de Creus
(puix que sou al Port de la Selva)
comptant per mar (així faig veure
que jo també em dic mariner),
vós que trobeu per aquells quers
pedres tarades d’or orínic,
a vós que heu fet català el líric
vers de Bernat de Ventadorn (…)
Algunes d’aquestes conferènceis van ser enregistrades, d’altres van ser publicades a partir d’apunts. Sigui com sigui, el llibre sobre Foix, és encara del tot vigent i més enllà de les consideracions crítiques, importants i crec jo que canòniques, és un material valuós també per la contextualització històrica que Ferrater en fa comparant l’autor de Sarrià amb autors com Josep Carner i Carles Riba. Tant pel que fa a la seva poesia com a la consideració desigual que tots tres poetes van tenir per l’stablishment literari i polític del moment.
Conjuntament amb la biografia que en va fer Manel Guerrero J. V. Foix, investigador en poesia, crec que aquests dos llibres són una bona manera d’entrar en l’obra de Foix. De deixar-se endur pel corrent del seus versos, de veure’l no com un recuperador buit de mètriques antigues, sinó que algú que es va servir d’aquestes estructures per parlar del seu temps.
I és que de Foix hi ha una cosa que no he entès mai com és que no s’ha corregit: la repetida vinculació de molta de la seva obra al corrent surrealista. I és que si hi ha un mot que ha patit una degradació semàntica més espectacular en els darrers temps, ha estat el mot “surrealista”. Ara diem surrealista a qualsevol cosa que no entenem.
Més que surrealista, Foix era un hiperrealista. Bevia directament del que veia per fer-ne una recreació que anava més enllà del naturalisme. Un exercici que li permetia, així, de distanciar-se d’aquesta realitat refent-la en artefactes lírics eficaços i contundents.
No puc estar-me de copiar més avall, el poema que J. V. Foix va escriure en motiu de la mort de Gabriel Ferrater, sempre l’he trobat un poema colpidor.
Per molts anys mestre Foix de Sarrià.
TOTS HI SEREM AL PORT AMB LA DESCONEGUDA
A Gabriel Ferrater
Baixàvem, ulls tancats, per la impossible escala
quan la sal i la sang de la marea
embruixen el sorral. Deies —no ho deies tot!—
que aquella nit amb tremolor d’espiga
i navilis antics amb veles esquinçades
era una torre amb remolins de gralles,
un clam de ganivets damunt la gola nua,
el crit d’un paper escrit quan les amors s’esbalcen,
una mà que es marceix amb cendra i carbonissa
o la porta enreixada que dóna al pati mort.No ho deies tot! I hi érem tots tibats,
pujant i davallant en immòbils esperes,
ulls clucs també, cadascú amb el seu somni.
Si l’un feia el granger en làcties cingleres,
o escodrinyava el Nom en llibres corsecats
d’epilèptics teòlegs que estronquen les fonts,
l’altre i els seus, amb febre de tenebres,
feixaven la rabassa de la pluja
o ventaven el foc de llurs sofrences,
frèvols com els amants quan l’aurora es deixonda.Cercàvem palpejant la porta de les noies
en carrers somniats amb silenci de gruta,
i en resseguíem les cambres nocturnes
com qui s’amaga a l’espessor dels blats.
Elles no hi eren, i ho endevinàvem.
Llur veu havia fuit com un pètal sense ombra
i, cor alt, refusàvem el coixí dels rocs.
Els reixats de la porta de l’escala
passen clarors que projecten esferes
amb pins de sol, damunt la calç calenta.Totes les reixes tenen llur parany
i temem que llur ombra ens faci presoners.
Cada graó ens acosta al Llibre de l’Exili
i amb ull llanós veiem ço que és ofert.
No hi ha pas caça per al qui no fita;
ni el nou ardent, o advers!, per als folls del passat.
No és llibert ni franc qui no s’oblida
o es mira a l’aigua, amb clac i faldons llargs.
No són unicolors els esquemes dels atlas:
el grec hi té el seu turc i el polonès, el rus.No ho deies tot: Si ho haguéssim sabut!
T’hauríem ensenyat els miralls de la clota
passada la contrada on qui es té dret, l’escapcen.
No emmirallen qui els mira, ans bé un seguici
de maniquins embuatats i rígids
amb una cuca al front, d’antena llarga,
i aparencen aquells que potser som:
pròdigs o retinents, servents o mestrejants,
atàvics augurals, gallejants de la història.
—Som molts, murmura l’eco, i la borda és de pobres.A l’hora del crepuscle hauríem vist
els capells florejants de dames florentines
que el sol s’emporta amb grogors de panotxa
lilàs amunt; i els cors com s’assosseguen…
I quan el primer estel espurna al pic més rost
hauríem escoltat, on els còdols floregen,
la passada dels vents amb brogit de tenora
i el clam esperançat de les formes captives.
La ment capta l’etern en l’ampla pau
i un no res grana i creix en un somriure.Ésser i traspàs fan un: tot muda i tot roman;
tots hi serem al Port amb la desconeguda.
Gener de 1973
J.V. FOIX
Comparteix això:
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ferrateriana per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent