IMATGERIA
A casa el pare, trobo vidres amb fotografies estereoscòpiques. L’avi Joan hi tenia afició. Tota una col·lecció que abraça indrets i persones dels anys vint i trenta del segle XX al Camp de Tarragona. Excursions, bàsicament, i retrats familiars. Hi reconec l’avi, en algunes. I el pare m’ajuda a reconèixer les seves germanes. La Lola, l’única que es va casar, i les altres tres: Conxita, Tresina i Mundeta, que tenien nom de personatge de novel·la costumista i que es quedaren per vestir sants.
Alguns indrets són difícils de distingir, d’altres però, malgrat els anys, encara conserven una fesomia que més o menys s’ha mantingut fins avui. Així, posant cada vidre en un aparell rudimentari amb dos lents, anem sovintejant llocs i gent que ja no hi són, en tres dimensions. Ens aturem en una on precisament hi surt l’avi Joan i les seves germanes. El lloc és fàcil de recòneixer: la bassa de la Mussara.
Hi surten els quatre germans Figueras amb un posat una mica eixut. Van tapats i no semblen massa disposats a esforçar-se per quedar immortalitzats amb una mica de dignitat. Es desprèn que fa fred i potser vent i que és millor que l’encarregat de fer anar la màquina no tardi masa en prémer el clic. Dins la caixa on es guarda el vidre, hi posa 1931.
Dissabte la meva germana m’ensenyava les primeres imatges del “terrible” infant que porta a dins. Un catxap on se li poden veure els braços i el cap i una cosa llarga que ja s’ha descartat que sigui el cordó umbilical. Enmig la nebulosa de l’ecografia, el bombeig rítmic del cor i aquell bellugueix que orgullosos mostren els pares però que, pels neòfits, és una mica difícil d’entreveure. Potser tampoc a ell li agradava, bé com hi estava al ventre de sa mare, d’exposar-se a les primeres instantànies de la seva vida.
Entre un Joan i l’altre, han passat gairebé 80 anys. I no penso que hagi estat per atzar que tots dos, s’amaguin o s’incomodin davant algú que vol fixar el moment per al record. En un lloc o altre, a recer de la intromissió mèdica, del vent, del fred, els veig passejant despreocupats fins al xalet de les Airasses potser, guaitant el paissatge que tots dos coneixen, l’un com un record immortalitzat, l’altre perquè seran aquestes muntanyes qui l’acompanyaran en els seus primers anys.