GREMIAL
Esperem el mateix tren. Però ells estan asseguts al banc que dóna a l’altra andana, al meu darrera. Fa estona que els veig neguitosos: s’aixequen amb cada tren que arriba; es dediquen a llençar a la paperera que hi ha al seu davant boles de paper de plata.
Els seus pares fa estona que han perdut la paciència. Els recriminen cada gest. A mi em molesten més els seus advertiments, proferits amb cops de veu que em sobresalten cada vegada, que no pas l’excitació de la canalla. Juguen al poli bo i al poli dolent: sa mare és el dolent, son pare el bo.
En un moment donat, la dona, diu el nom complet d’un dels brivalls i li diu que deixi de pintar-se els texans amb el retolador. El nen obeeix. Jo mateix aixeco el boli de la llibreta on intentava avançar feina. Em giro. El nen està garratibat.
Llavors el pare, acostant-se-li, li passa la mà pels cabells i amb una veu melosa li diu: “no veus fill que semblaràs un poeta?”
Si sabessin…
Per la qual el meu fill duu pintades mans i cames.
També diuen per una capacitat memorística espectular, que aquell que la poseeix “té memòria de poeta”, suposo relacionat amb la capacitat d’observació del voltant.
pero francament no ho havia sentit mai!
🙂