GENT SENSE COR
Solíem agafar el darrer tren de Reus amb beguda i entrepans. Baixàvem al Passeig de Gràcia. Pujàvem fins al barri. Des d’una cabina, trucàvem als qui vivien a la ciutat en un pis compartit. Quedàvem tots a la Plaça del Diamant. Ballàvem, rèiem, bevíem, fumàvem i ens estimàvem -quan es podia i ens deixaven- fins que s’acabava el sarau. Després buscàvem alguna cosa oberta, ja fora de Gràcia. A les cinc, quan obria el metro, cap a Sants i tornàvem a Reus amb el primer tren.
Ahir vaig fer un volt per Gràcia. Temia trobar-me el barri pres per la policia. El cert és que de policia no en vaig veure ni un. El que si que vaig veure van ser persones de tots colors, mides i maneres ballant, rient, bevent, fumant i estimant-se -quan es podia i els deixaven-.
En un bar, vaig escoltar un comentari que hem sembla prou exemplificador: "…si que sap greu que trenquin els vidres d’una Caixa o d’un banc, però dius mira…, ara que es dediquin a destruir la decoració dels carrers, això és de gent sense cor".
Ara ja no cal tornar a Reus. Després de ballar, riure, beure i fumar, vam quedar-nos en un bar de serradures a terra i carajillos matiners esmorzant com a senyors. Avui m’he aixecat amb el cap a tres quarts de quinze. Ningú no es va deixar estimar. Tampoc ho volia.