FINS A MITJA PORTA
Fa setmanes que mandrejo en aquestes pàgines. I no acabo de veure clar quin és el motiu. Massa activitat? Possiblement. També que amb el facebook i el twitter, una part important del perquè vaig obrir aquest bloc, és a dir, com un tauler d’anuncis d’activitats que sovint no se’n parla, ho tinc cobert.
Desaparèixer? Potser sí. Al capdavall són ja cinc anys intensos. Però m’hi resisteixo. Sóc un sentimental i ajuntar una paraula amb una altra, mai estat un sacrifici feixuc, ans al contrari. Però ha desaparegut la fal·lera. Això és evident.
Caldrà, com tot en aquesta vida, reinventar-se. Tornar a començar. Trobar la manera d’enamorar-me de nou d’això de d’anar desgranant bocins d’un. Però tampoc no passarà res si no me’n surto. Amb el temps un s’adona que de lletra escrita, en sobra. La gent es llença a publicar les seves “estupefaccions”, per dir-ho en termes ferraterians, amb una total manca de vergonya.
Si més no, em complau veure que les visites no minven. Que malgrat l’atur, algun despistat deu fer cap al meu caramull de lletres. Potser sí que només per aquest motiu val la pena no llençar la tovallola.
De moment abaixem la persiana fins a mitja porta.
Twitter, Facebook, Blogs,…cada eina és útil si et són utils i saps fer-les servir.
Personalment em vaig plantejar el mateix i vaig decidir que al facebook escriuria coses diguem-ne volàtils que desapareixeran ràpid. Al blog, les coses que vull que perdurin….