FELICITANT-NOS-EN
Els dos munts de sobres, ben arrenglerats, fan patxoca. Al primer, les felicitacions que enviaré per correu. Al segon, les que donaré en mà. Enguany farà sis Nadals que amb la meva germana vam decidir fer les nostres pròpies felicitacions nadalenques i fer-les arribar als amics, a la gent que ens importa.
Cada any treballem de la mateixa manera. A través d’una imatge que m’ha suggerit alguna cosa, he escrit un poema que s’hi adigués. Hem procurat que imatge i poema fossin una mateixa cosa. Mirant enrere, m’adono a més que he aconseguit imprimir en les postals, una mena de testimoni del meu estat vital en aquell moment. Un bocí del que sóc transvestit entre els versos i el grafisme.
El millor, com sempre, no és pas la felicitació en sí, sinó tot el procés que comporta. A principis de novembre la meva germana ja comença a burxar-me perquè no m’encanti. Per motius laborals ella per Nadal té més feina del compte. Jo cada any acabo "il·luminant-me" a mitjans desembre i llavors correu-hi tots! No domino cap mena de programa informàtic d’aquests de dissenyar. Ella n’és una crack. Em coneix i de seguida sap traslladar la meva idea a la tangibilitat. Però sóc perfeccionista i no m’agrada la deixadesa.
No cal ni dir que agafem emprenyades monumentals, que cada any ens ho diem tot i que cada any em diu que serà la darrera vegada que m’ajudarà, però quan la gent comença a donar-li l’enhorabona per la bona feina feta -la seva facilitat per interpretar-me em meravella cada any- s’estova i acabem fent les paus sabent que l’any vinent tornarem a dir-nos el nom del porc.
Cercar les adreces, escriure-les als sobres, aturar-me un minut en no dir el mateix a tothom ni de la mateixa manera, adonar-te que cada any hi ha un nom nou i una nova adreça… Aquesta és la meva manera de celebrar el Nadal. Fugint de desproporcions, d’estupideses, emprenyant-me amb la meva germana, deixant a la bústia un poema, donant un tros de cartró amb quatre ratlles escrites a mà. Un bocí d’humil veritat per a la gent que sent, em fan.
No pot haver-hi millor nadala que aquesta. M’heu recordat el meu germà, en el nostre cas ell era el crack. Bon Nadal a ambdós. Amb afecte.
En guardo, lligats amb una goma rebullida, unes quantes dotzenes, potser un centenar, i fa mes de trenta anys. Quan tota la colla encara no disgregada i sense aparellar ens enviavem postals de Nadal, totes fetes a mà, amb el seu poema o màxima, copiada o inventada.
Ara que es pot fer pera mail, les comptaria amb els dits d’una mà, les rebudes i les enviades. Tempus fugit