ESCAPADA A OGASSA
Escapada al Ripollès. Amablement l’E. ens convida a casa seva a Ogassa. Cap de setmana complet. Dies radiants. Teníem previst fer la cabreta, dissabte -amb desfeta del sector masculí, que no es va atrevir a pujar a Bastiments. Diumenge ja ho veuríem.
Tenim sort. L’Ajuntament ha previst unes visites guiades pel poble, aprofitant el passat miner de la població. Només fan festa dilluns. Donat l’estat de les nostres cames, ens ha fet mandra fer la visita a les deu; fem la de dos quarts d’una. Esmorzats com a persones, ens plantem davant l’Ajuntament. Hi ha una pantalla tàctil amb informació de la vila. Veig que n’hi ha a altres pobles del Ripollès. Una bona manera d’informar malgrat l’exposició a les bretolades.
Puntual, la noia que ens farà la visita, ens fa passar a la planta baixa de la Casa de la Vila. Una immensa maqueta de la vall i de les rodalies. Encenent i apagant bombetes diminutes, va posant-nos en situació. Ens tracta de vostè, malgrat tenir la nostra edat. A Ogasa, el carbó era i és per tot. D’ençà que algú va tenir l’acudit de fer cremar aquestes pedres negres i adonar-se que escalfaven de valent, molts xicots van baixar de les muntanyes per treballar a les mines i treure’n el mineral. A finals del segle XIX Ogassa va veure un esplendor inusitat gràcies a l’extracció de carbó.
La visita comença a l’actual camp de futbol. Era on arribaven les vagonetes carregades de la muntanya. El canal, que canalitzava l’abundant aigua que es trobava a les mines -Ogassa és ple de fonts- va ser cobert amb pissarra. Curiós el fet que el paratge -ens mostra fotos de l’època- fos net d’arbres, no pas com ara.
A la mina, se’ns fa esment dels recs d’aigua amb el fons vermell. L’aigua és potable però amb molt de mineral. "Purga", ens diu la noia. Les galeries de les mines seguien la veta de carbó. No s’endinsaven massa endins i gairebé mai se’n feien galeries subterrànies. Amb tot, la humitat havia de fer estralls entre els treballadors. A principis del segle XX Ogassa arribava als mil cinc-cents habitants, fou el seu moment àlgid.
Es queixen els nostres músculs enfilant muntanya amunt. Se’ns mostra la fàbrica de pans -restes de carbó desaprofitat barrejat amb brea- pendent de restaurar i ser declarat Patrimoni Històric, el Taller; lloc on es construïa tot el material minaire i més amunt, fins al veïnat del Pinter. Conjunt de cases que va ser construït més tard. L’avi de l’E., hi havia nascut. La darrera mina es va tancar el 1967. L’arribada de l’electricitat va fer innecessari el carbó. La diàspora va ser espectacular.
La noia ja abandonat al primera persona del plural i xerra pels descosits. Ogassa fins el 1995, va ser propietat de les darreres empreses explotadores. Les cases foren comprades a un preu raonable pels seus habitants de tota la vida. De fet, nosaltres hi estem allotjats en una d’aquestes casetes construïdes als anys trenta per acollir minaires. Ara totes ja s’han convertit en segones residències. Els joves no hi tenen entrada, encara, al cartipàs consistorial. Saben que el futur és no permetre un creixement desaforat. Ja es poden veure algunes barrabassades urbanístiques. La noia ens diu, que de la seva quinta, només ella s’ha quedat al poble. És infermera. A l’Hospital General de Vic, va conèixer el seu marit, de Barcelona. Van tenir sort que el seu pare tingués uns terrenys i van poder establir-se al poble.
Ogassa es desperta d’un llarg letargi. Es veu que el poble bull d’iniciatives. S’han posat rètols senyalitzadors, l’Ajuntament ha aprofitat un pla d’ocupació per organitzar les visites… L’escola rural compta amb una tretzena de xiquets. Si hi ha nens, un poble no es mor. En parla amb orgull d’aquest fet. Al maig a la noia se li acaba el contracte de guia, tornarà als horaris de frenopàtic. La passejada ha estat excel·lent. Xerrant i anant fent traguets d’aigua, em donat una senyora volta. El regal que ens donem: fer el vermut deixant-nos abaltir per un sol imponent.