ENTENDRE’S
Més de dos-cents quilos d’explosius en una furgoneta han dinamitat aquest matí el diàleg de pau entre ETA i el govern espanyol. L’orgull infraestructural de Madrid esfondrat com un castell de cartes. Les primeres informacions parlen d’un ciutadà equatorial desaparegut. Torna el més sinistre joc dels eufemismes. Cares llargues a la Moncloa. Aquest matí Rubalcaba, matxet en mà, obria el camí de la selva informativa. Derivava les preguntes de les conseqüències polítiques a la compareixença de Zapatero a la tarda. El primer titular: amb violència no hi ha diàleg.
Zapatero compareix a la tarda. Més cares llargues. Al rostre de Fernández de la Vega tanta o més destrucció que a l’extint aparcament de la flamant T4. El president del govern espanyol tot just havia anunciat que estava la cosa millor que fa un any. La truculència de les bombes desfà, com sempre, qualsevol missatge triomfalista. Zapatero anuncia el final del diàleg, que no del procés de pau. Gallet s’esmunyeix de caure en el parany de les afirmacions massa rotundes. Els desapareguts ja en són dos. No es desvia del camí de Rubalcaba i rebla el titular: amb violència no es va a enlloc.
La restructuració del govern espanyol amb Alonso a Defensa i Rubalcaba a Interior, denotà com era d’important per al cartipàs Zapatero penjar-se la medalla d’haver iniciat i portat a bon port el procés de pau a Euskadi. Àrdua tasca la seva. Ho sabien, ho saben i ho sabran. Amb un PP apuntalat en l’immobilisme d’extrema dreta i sense deixar de petja qualsevol moviment per petit que sigui. Tot suma vots.
El llast d’ETA s’ha de llegir en dos diaris diferents: l’un des de Bilbo en el d’una societat cansada que la violència enverini txacolins i aurreskus; l’altre des de Madrid, en forma de ferida que no es vol fer cicatriu ni a la de tres, per passar pàgina d’una vegada d’un tornaveu que ve de molt, molt lluny, no d’una galàxia llunyana, però gairebé.
Ho va fer l’IRA sembrant paüres a la City londinenca. Blair no els comprava el berenar que volien en sortir del cole. ETA ha parlat amb una veu semblant. Però mentre uns poden fer venir tot un president dels Estats Units com Bill Clinton a l’Ulster pagat pels amics de Massachusets; els altres s’han de conformar amb l’apropament dels presos i poca cosa més. El panorama no està per escarafalls. El preu de la Pau, com el peix per Nadal, s’ha disparat i en són conscients.
No hem de patir tant. S’ha parlat. Amb caputxa, sense caputxa, amb serp i amb destral. Però s’ha parlat. Hi ha mòbils a Madrid que deuen tenir números emmagatzemats amb noms amb ics i zetes que els polzes ministerials passaran per alt uns quants mesos. Se’ls va passar el guió. No els van agradar algunes coses. Corregit, ho van tornar a provar. Res de res. Som al cap del carrer amb booms i olor de misèria una altra vegada, però s’ha parlat i hem de clamar perquè hi tornin. Condemnen els uns la violència, condemnen els altres la falta de gestos. El crit ha de ser unànime per a una sola condemna: la que els obliga a entendre’s pels bé de molts, pel bé de tants.
Sens el PP, no pot haver-hi pau, per què són els "proetarres" de guant blanc, a més a més de ser els primers en creure amb ETA i el que diuen i fer-s’en ressó.
Pensava ahir en el què en diem moviment social. I estic amb tu en què ens cal un pas, un moviment fet; un moviment ciutadà ben clar que deixi clar què volem i què no volem. I que no volem violència.
Ho pensava a l’entorn de les pressions internes que veiem al govern central. I també al costat d’un detall que assenyalen alguns observadors: sembla que s’ha presentat la violència terrorista com a excusa per a no acceptar (concedir?) el dret d’autodeterminació. O al costat de la reunió aquesta setmana entre els líders dels dos partits grossos, presentada com a intent de trobar coses que satisfacin Rajoy perquè deixi de posar pals a les rodes (per dir-ho suau).
Pressionem aquí per a fer debat seriós. I pot ser s’acabin excuses, pors, desinformacions, i altres entrebancs. I, si és el cas, a aquests dels partits de tradició majoria absoluta; i a altres porucs de la democràcia participativa, dir-los que de preus polítics en portem pagant tota una transició; i que la pau no ve tota soleta; igual que -com prou bé ha de saber ell i altres polítics- tampoc ve tota soleta la guerra.
Totes dues demanen feina, preu polític, dedicació, desig i anhels, etc. Què triem? Què trien? Jo la pau; que no és el mateix que l’anestèsia aviciada en què estem instal·lats; ni tampoc la ceguesa davant les guerres, conflictes, problemes (crec que cal aclarir-ho perquè dominen algunes idees estranyes sobre aquestes qüestions).
Penso que cal situar sense disfresses el problema polític. I també que els hem d’obligar a entendre’s com tu dius.