Publicat el 3 de novembre de 2005
EN SUSPENS
La tardor encara aguanta
el respir: queda el verd
i un lladruc molt distant.
S’adapta el vell company
(que ja no em deixa mai)
a tota vida nova,
fins a la soterrada
que jo també pressento.
Potser espera, com jo,
el sol entre els dos pins
o el lladruc més a prop.
Un poema en suspens
ens espera a tots dos.
Feliu Formosa. Llibre de les meditacions
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Han dit altres per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
MEDITACIÓ ÚLTIMA
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa a un poema
que no pot ésser escrit. Sóc amic de la idea perduda,
de l’inútil esforç perquè sonin uns mots dins la vall
que m’ha fet com sóc ara i del clos de la qual surto poc.
Mentre torno a estimar l’enyorança de l’adolescent
que vaig ésser llavors que de Mozart ben poc en sabia,
sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema.
És difícil salvar les fronteres del pur exercici
i comprendre el llenguatge atzarós dels objectes inerts.
Innombrables vegades he vist el castell que domina
unes terres on fou conreat aquest gest de la mà
que acarona la pedra escalfada, la terra dels avis,
tot sabent que el desig d’imitar-lo amb paraules ritmades
no seria acomplert. Sóc amic de la tarda d’hivern.
Sóc amic de les notes que obliden un cor massa gràvid
i de totes les coses que són més enllà dels meus límits.
Sóc amic de la tarda d’hivern que em disposa al poema
i he sabut finalment que el poema mateix no pot ser.