EN AQUELLS TEMPS D’AGRAIR A L’ATZAR TRES DONS
En aquells temps, m’explica, havia descobert la novel·la d’una escriptora catalana que l’havia fascinat. Una raresa dins la literatura nostrada: pel seu llenguatge, per la mirada polièdrica. No en sabia massa cosa de l’autora. Que havia militat al PSAN, que escrivia poesia…
En aquells temps, em diu, ell es guanyava els pesquis fent de viatjant de material fotogràfic. Recollia rodets per revelar i els tornava el dia vinent convertits en fotografies. La seva ruta seguia diversos pobles de les comarques de ponent. Arribava fins a Balaguer. Feia tres-cents quilòmetres cada dia. Li agradava el tracte amb la gent.
En aquells temps, em conta, organitzava actes literaris en un ateneu de la seva ciutat amb la complicitat d’un bon amic. Volien ser el centre del món literari i cultural. Convidarien la novel·lista. A mesura que anava endinsant-se en la novel·la, més ganes tenia de conèixer tot el que havia escrit.
En aquells temps, relata, passat Linyola i arribant a Ivars d’Urgell, s’adonà que a la bandera que onejava a la façana de l’ajuntament, hi havia un crespó negre. Preguntà al comerç on parava, el perquè d’aquell toc de dol a la roba. "Una del poble que escrivia", van dir-li. I va sentir com un calfred. A la solapa de la gran novel·la, va descobrir que la del poble que escrivia, era la seva gran novel·lista.
En aquells temps, rondalla, les il·lusions per deixar-se fascinar per un autor descobert, eren ja un motor necessari per a tot. En enfilar la carretereta que traspassava la general fins a Castellserà, va sentir una fiblada al cor en veure el cementiri, voltat de xiprers, obert. Se li escapà una llàgrima. Va girar el llibre com si tingués por que el dolor s’hi encomanés.
Sempre m’ha commogut aquesta història que potser no és certa del tot. Fa temps que no ens veiem, amb el seu protagonista. Va passar un juliol de 1998. La gran escriptora es deia Maria-Mercè Marçal. La novel·la era la bellíssima "La passió segons Renée Vivien".
P. D. No fa gaire que he descobert, que el protagonista de la història, fa prop de dos anys que té obert un bloc de títol ferraterià. Però jo, no sé si creure-m’ho.
Als nostres pobles de la Plana sempre hem estat així. Quatre lletraferits malcomptats i una indiferència quasi general cap a les coses de la cultura, com arreu…"Una del poble que escrivia" és la frase, magistral, que ens retrata a tots plegats.
Confio que el personatge no es perdrà i continuarà escrivint al seu bloc ferraterià tot fent el seu viatge…
Des de Linyola, en un dia net, clar i fresc
Vaig anar al teu bloc encuriosida pel nom i, sempre que puc, faig una ullada al que escrius, ben sovint m’hi aturo sense pressa per com escrius. Avui ha estat la referència a Marçal, a la divisa que m’enlluernà ara fa 30 anys en llegir "cau de llunes" i que vaig adoptar com a meva. Ha estat un plaer i també un regal llegir el teu homenatge a una esplèndida escriptora, avui gairebé ignorada. Seguiré llegint el teu dietari.