Els dies i les dones

En aquests moments, al teatre català hi ha una pugna entre dues maneres d’entendre el teatre. Per una part aquells que es dediquen a passar pel sedàs del seu suposat talent, qualsevol obra que els caigui a les mans. Ja pot ser un Shakespeare, un Lope de Vega, un Miller, un Russiñol o un Pirandello. Esquarterat, recompost amb moltes projeccions i gent nueta a dojo, hom ja es pot treure del cap fer una llegida ràpida de l’obra que va a veure, abans. Allò que es trobarà serà molt i molt diferent del text original. Se’n salvarà l’essència -tal i com es podrà llegir en aquells textos indigestos del programa de mà, que es dediquen a afegir més confusió i no pas a aclarir res. Tot plegat excelses i poderoses masturbacions -l’essència, l’essència!- on als actors se’ls demana que facin de tot, menys actuar.

Per una altra banda, hi ha els qui entenen el teatre, com un bell acte d’amor. Amor pel text, amor per l’actuació, amor per explicar una història. En definitiva, amor per commoure, que és del que es tracta. Malauradament, aquesta mena d’entendre el teatre, es dissipa en innombrables teatrets i sales, que sovint no surten a primera plana i on l’espectador es converteix en un indigent furgant i furgant entre contenidors de boca-orella o entre els altaveus que ell considera autoritzats per perquè el sedueixin.

Oriol Broggi i el seu teatre, és dels de la segona mena. Ens posaren la xeringa al braç amb aquella Antígona i des de llavors que anem amb els ulls esbatanats, balbucejant, vestits amb un xandall ratat, demanant més i més. Afincat a la Biblioteca de Catalunya, el projecte de LaPerla29, basteix una voluntat clara: revisitar els clàssics però sense caure en la prepotència de traduir-ho tot a una falsa provocació desmesurada i absurda, fent-nos empassar que aquesta és la lent amb què s’ha de mirar avui en dia tot el teatre. D’aquesta manera, a Sófocles o a Txèkhov, se’ls dóna validesa actual no a través d’un taller barat de xapa i pintura, sinó bevent de l’arrel, escoltant, treballant, provant. Estimant.

El desembarcament de Broggi al TNC s’ha d’aplaudir. La revisió que en va fer de La primera història d’Esther, el gener del 2007 a la Sala petita fou espectacular. De llençar coets. Un espectacle que estrijolava el text de l’Espriu i el convertia en un torrent verbal que fluïa com una mala cosa. Ni arideses ni entrebancs. Una veritable festa. La nova proposta d’Oriol Broggi, aquest Cercle de guix caucasià, beu molt d’aquell Espriu.

Val a dir que la proposta no decep en absolut. Brecht encara és el murri que et sacseja, que no vol que t’hi estiguis, davant seu, com si tinguessis un comandament a distància a l’abast. No, Brecht, et vol per a ell solet. Per què? Doncs per què si estàs cansat i vols distreure’t una mica de tanta banalitat existent, ell et dóna el pa d’aquella solidaritat humana que diuen que existeix en alguna banda de nosaltres. Per què Brecht és el poeta que s’amaga rere la granota de mecànic i fa dir “t’estimo” amb l’olor del vent que ho fa vinclar tot, amb el pit al descobert, sense xarxa. Un vell cascarràbies social que no admetrà mai que en el fons, és un líric com una casa.

El cercle de Broggi pot dividir-se en dues parts. Totes dues porten nom de dona, o millor dit, nom d’actriu. En el  primer torn la reina indiscutible és Marta Marco. La seva Grushe és gran, portentosa. En el recorregut, sense renunciar al simbolisme exigit i jugant amb els joguets que li proporciona Broggi, la humanitat d’aquesta serventa humil, traspua sense forçar mai. Hi veiem l’estima pel nen que no és seu, pel seu soldat que ha de tornar, pel país desfet, pels peus descalços que trepitgen la terra i la gana. Cal destacar l’agombolament d’habituals en el teatre de Broggi, (Màrcia Cisteró, Marissa Josa, Òscar Muñoz, Xavier Serrano, Pere Ventura) sempre eficaços, perfectament perfilats i definits. En el seu lloc Jordi Banacolocha.

En la segona part, qui regna és Anna Lizaran. Brillant Azdak. Jugant amb l’exageració però mai passant-se de frenada. Potser focalitzant en excés l’atenció doncs en el moment de prosseguir amb la trama del nen, en l’interregne en què totes dues Dames comparteixen tron, un ha de posar-se de nou la camisa de l’emoció per dins els pantalons i rendir-se davant el fet que hi havia una història que s’estava explicant.

Coses que no ens agradaren. Potser l’espai. A Broggi li agrada jugar amb espais petits, propers, la magneficiència de la Sala Gran, juga en contra de la proposta, sobretot a la primera part, on part del text es perd malgrat comptar amb una escenografia del mateix Jean-Guy Lecat, preciosa, no acaba d’acomodar-s’hi l’espectacle, malgrat s’hagint tret dues o tres fileres de butaques. Amb tot, la potència de la imatge de quan entren els actors, és absolutament memorable, impactant. Tampoc ens agradà el triunfito Víctor Estévez, que en el paper de narrador, mou els braços com un ventilador i no se sap gaire bé on posa la veu. Una llàstima. Això de l’espai es veu millor en la segona part, on es delimita més l’escena i tot resulta més palpable. Tampoc no ens va acabar de fer el pes l’ús de titelles i ombres, tampoc la projecció d’una part del text. Quelcom que funcionava a “Primera…” però que aquí queda desproporcionat, sobrer. No aporta res.

Sigui com sigui, les dues hores i tres-quarts, amb entreacte per fer un pipí o netejar vidres, són una delícia on les busques del rellotge s’alien al costat dels músics de Cabo San Roque -encert total- per deixar-nos seduir per aquesta bella fàbula que va escriure algú el 1944, algú que es deia Bertolt Brecht i que va dir entre moltes altres coses, que malament del país que necessita herois, res no deia de les heroïnes, d’aquesta Marca Marco, d’aquesta Anna Lizaran que tornen a fer-nos avinent que ara, com ahir, com sempre, també per boca de Brecht, les revolucions es donen als carrerons sense sortida, i què és un teatre sinó això?