Els dies i les dones

David Figueres

DOTZE MIL QUARANTA-CINC

Tenim el vent de cara. Torna el sol, si és que mai va marxar, i ens esbossa a la cara, aquella ganyota indefugible de contreure les faccions per no deixar-nos-el endinsar massa tot aquest astre.

El vent és ara una bossa etèria de plàstic que vola entre les branques d’un plàtan civil, sense poesia. Despullat de somnis com borles que cauen a terra. Cal guanyar temps perquè els temps no tornaran i seran oberts de paraules, si les vols, si les volem.

Hem de reviure en cada estació. Madurar amb la mesura. Endinsar-nos en el joc de les busques, ésser cada gra de sorra que es precipita, cada pèndol on gronxar-nos amb metrònoms d’estels. Esperar el just. No hi ha balanços, no. No ens en calen.

Cada record és un motiu per riure. Cada vivència, un trànsit incessant cap a tot el què ha de venir; que és tant, que ho és tot. Per ara, atendre els convidats a partir-nos a grills l’amistat. Contestar les mostres de ser-hi amb igual excitació. Rebre els silencis amb la mateixa indulgència.

Somriure sense espera de premi per aquests dotze mil quaranta-cinc dies que avui fa, diuen, que vaig posar-me a viure i les seves respectives nits.



  1. …d’una manera sana i fresca. Molts d’anys ! abans no s’acabi el dia. Que tinguis sort!… (que en tindràs) i que els ulls, la oïda, la pell i els alvèols dels pulmons els tinguis sempre oberts per escoltar la vida i gaudir-la; les mans amatents per crear i estimar. Amb infinita tendresa, una besada virtual  càlida pels bons moments d’amistat que has prodigat i compartit. 

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent