Feia mesos que ensopegava amb "El retrat de Dorian Gray", d’Oscar Wilde. N’havia comprat un exemplar al mercat de Sant Antoni. Aprofitant que l’aigua d’aquests dies havia esbandit una mica la calor, vaig decidir posar-m’hi, al balcó de casa. La història del retrat que va degradant-se mentre Gray resta jove, immaculat eternament.
La prosa llepissosa de Wilde m’avorreix. Sempre he tingut la sensació que Wilde és un escriptor reduït al context del seu temps."De Profundis", la llarga carta que adreça al seu amant des de la presó, és probablement la seva obra mestra. També els poemes de "La balada de Reading". Ho deixo córrer. Tanco el llibre. Engego la tele.
Poso la primera –la suya-, una d’aquelles gales d’estiu. No m’ho puc creure. Són ells! Vestits amb una caçadora blanca a joc amb les bambes i texans, mouen la boca al ritme del playback amb la mateixa professionalitat de sempre. Ni rastre de panxa o línies d’expressió. Diuen que es forraren fent cançons per a Julio Iglesias a Miami.
El meddley, amb atrevits arranjaments tecnos, és el mateix pupurri de sempre. No em costa gens reconèixer-ne les lletres. S’enganxen. Dins el meu emocionari líric, compost per cançons de Mocedades, Los Panxos, Roberto Carlos, La Trinca i si molt m’apures, José Luís Rodríguez-El Puma -¿algú sap si el Tribunal d’Estrasburg accepta com a tortura la sistemàtica audició d’quests mestres de la música?- les seves cançons no hi poden faltar.
Torno a Wilde. "L’artista es el creador de coses belles". Ho escrivia al prefaci del llibre esmentat. Entro a la cuina. Trec d’un calaix el ganivet de tallar pernil. Clico al Google "Viatges econòmics Madrid". Estic segur que als baixos del Radio Televisión Española hi ha un quadre d’uns senyors vells i atrotinats que canten "Quinze años tiene mi amor" i jo el trobaré i no en quedarà res de res. Ho prometo!