DESPENTINAR-SE
Llegeixo la conferència de l’Artur Mas. Vaig tenir temptacions d’anar-hi. Però havia quedat per anar a escoltar el Monzó. Jo, entre Monzó o Artur Mas, em quedo amb el primer; almenys rius. Podeu veure la seva genial intervenció, aquí.
Afortunadament, no em vaig perdre res. Vull dir que em trec el barret davant l’esforç de tot el departament de comunicació de CDC per haver confegit una conferència d’aquesta magnitud, és un gest d’alta política. Un treball impecable i ambiciós que dóna una capa de pintura nova al vaixell una mica closcadet per tant solcar mars que és Convergència, avui. Convenia. Amb tot, només ho interpreto com un full de ruta en clau interna, un petit pas endavant per tal de buscar una redefinició en un context polític nou, però molt per sota de les aspiracions reals de vocació regeneracionista del catalanisme en general.
En aquest sentit la declaració de Mas fou una declaració de màxims, vull dir que l’olla barrejada que és el partit no dóna per més, i s’aplaudeix que Mas, polític sorgit de ple en l’era on el mot "carisma" s’ha substituït per l’eficiència gestora, pel "Montillisme", per entendre’ns, vulgui mostrar-se com algú amb personalitat pròpia. Potser algú ha picat, però és l’aparell que hi ha al darrera de Mas, no pas Mas.
En un pamflet infame que va escriure Vicenç Villatoro carregant-se el segon tripartit, explicava que l’esquerra sempre havia jugat la carta de la dualitat: és a dir volent enfrontar l’esquerra contra la dreta, equiparant-lo a la resta de l’estat espanyol tot fent del catalanisme un afer modest que només interessa als quatre entestats amb anar amb espardenyes de veta i emocionar-se amb la Santa Espina. Ho plantejo a l’inrevés, tants anys de pujolisme, han fet que el mot catalanisme o nacionalisme, hagi esdevingut sinònim d’una actitud mesella, de porró i barretina; una semàntica desmenjada que no engresca, que no fa aixecar passions, que ja no fa trempar.
De fet, Mas no renuncia a estendre la mà a Espanya. No es proposa la ruptura, malgrat que en tota la conferència és clar que, totes les mesures que planteja, passen per obtenir-ne l’excel·lència a partir de l’autogestió, és a dir tenint un Estat que vetlli realment pels nostres interessos. No és temps d’ambigüitats, jo sóc independentista; vull que el meu país, Catalunya, tingui el màxim grau de sobirania, una situació que ara com ara, només pot donar-me un Estat. Crec que aquesta és l’evolució natural pel meu país, si aquesta manera de pensar és hereva del catalanisme, del nacionalisme, del juantxisme o dels ritus Jedi, m’importa ben poc.
Tot plegat són fulls d’encenalls. De què serveix tanta conferència si Mas diu que tornaria a fer el què va fer, pactant amb Zapatero l’enculada de l’Estatut? De què serveix tota aquesta posada en escena sí al proper mes de març, malgrat tot el desgavell ferriovari, Mas fa president al socialista mentider? Mas no s’ha despentinat, la seva clenxa immaculada no s’ha adaptat al país i ha pretès que el país s’adaptés a la seva clenxa i ara a Catalunya, toca despentinar-se, senyor Mas. Despentinar-se.
Es a dir, mentre ERC prefereix pràcticar i recolçar el regionalisme pur i dur amb el PSOE de Zapatero i el PSC de Montilla.
…el teu escrit si que és "infame". Ni tal sols des d’una òptica aliena a l’aversió que destil·la a amb tot el que guardi algun vincle amb CiU, amb Convergència o amb l’Artur Mas, em puc desprendre d’un profund sentiment de llàstima.