Els dies i les dones

La notícia em crida l’atenció. Per això clico damunt el titular per llegir-la sencera. No cal que passi gaire temps per adonar-me que l’immoble del qual parla, és el mateix pis on el 2000 vaig anar a viure, al carrer de Sant Lluís, a Reus. El primer pis que vaig llogar després de volar del niu familiar. Em fa gràcia.

El retrocés és instantani. Em permeto mirar enrere. No és usual que ho faci com  no sigui per agafar embranzida. Un grapat de records. No tenia ni televisió ni internet. Això darrer, l’any 2000, no era cap catàstrofe. Encara no estava instal·lat en el nostre dia a dia. Sona estrany però era així.

Cometo un error, però. Busco en un calaix el quadern de notes d’aquell any. Em sorprèn que l’hagués folrat amb la mateix quadre de Rusiñol que il·lustra aquest apunt i que mostra un Erik Satie contemplantiu. No ho he tornat a fer mai més això de folrar quaderns. Continuo embrutant papers personals amb lletra atapeïda, això sí. Cal dir que el quadre és un dels meus preferits. Molts de Rusiñol no pararia mai de contemplar-los.

Segons les notes, vaig entrar-hi el 25 de gener, al pis. Cap allà al novembre ja era fora, però. Hi ha el fil d’una història personal que no recordava que s’hagúes allargat tant, sincerament, i que marca tota la peripècia existencial d’aquells dies. Hi vaig badar massa. Massa.

Constato que hi havia molta gent que tenia clau d’aquell pis. Va ser un petit refugi per parelles que tot just encetaven amors incipients -ara ja coronats amb descendència o en camí-, un refugi on començar les farres dels caps de setmana. Cap al bon temps, sovintegen les notes sobre sopars. Moltes sessions de correcció al terrat, prenent el sol (quina delícia); alguns poemes que no sabia datar i que ara sé que van ser escrits entre aquelles quatre parets.

No sé si és un exercici gaire sa això de rellegir-se en el que un ha estat. No em refio de mi i no puc posar la mà al foc que no hi hagi més literatura de la que caldria en els textos. Potser no vaig mentir, però el punt de vista, sempre és del tot subjectiu. La focalització d’allò important, d’allò que mereix deixar-ne constància, sempre és interessada, supeditada a la necessitat més que a l’objectivitat.

Sigui com sigui, també m’hi vull desnonat d’aquella part que vaig ser. Per prudència i per necessitat.