Els dies i les dones

David Figueres

DESCARTES AMB SHORTS

Quarts de vuit del matí. A Barcelona ens hem aixecat amb una temperatura agradable. La rebequeta que aquests dies hem recuperat de l’armari, avui, feia una mica de nosa. Elles pugen al tren dues o tres parades després de la meva.

Totes porten shorts. Sembla que competeixin per veure qui els porta més amunt. Cames llargues, colrades. Ortodòncies. Monyos. Perles als lòbuls de les orelles. Àvides per deixar-se veure, per fer-se notar, per fer-se sentir (joventut, diví tresor) comencen a deixar clar de seguida, a la resta dels passatgers, quina és la naturalesa del seu viatge: van a examinar-se.

Jo em pensava que això dels examens de setembre ja no es gastava. Però es veu que no. Ja ho diuen que tot torna. Escampades per terra, comencen a explicar-se la lliçó. Avui toca filosofia. Se la carrega Descartes, que totes pronuncien tal com raja, com si juguessin al pòquer i cap dels naips que els han donat els servissin de res.

L’escena és entre tendre i curiosa. Com que he dormit bé, no entro en l’habitual hivernació fins a la meva parada i em poso a escoltar-les. Vaig estudiar filosofia tard i malament. Sempre ha estat una matèria que m’hagués agradat aprofundir-hi. Tot allò del dubte metòdic, de no deixar-se portar per res del que ens sembla evident. Dubtar sempre, tant del que ens ve dels sentits, com de les racionals veritats.

Estirar el xiclet d’aquesta malfiança ens porta a acceptar, segons el bo d’en Renée, que només podem estar segurs d’una cosa: que pensem. Senzillament perquè dubtant d’aquesta empresa, igualment fem anar el magí, ergo, és indubtable que hi ha un jo -en aquest cas un elles- que pensen i que existeixen. L’arrel de tot. Sum.

Enmig d’aquest món nostre on sembla que tots vivim conformats a habitar un d’aquells avionots de la Segona Guerra Mundial bombardejat per totes bandes per mil bateries antiaeries, prement fort el paracaigudes per si ens fan saltar de les feines, de les parelles, del país, d’un moment a l’altre, començar el dia sabent que abans de res existim perquè pensem, val la pena. 

Encara que sigui per recordar-se de més d’un i de més de dos que esgrimint veritats pomposes i inamovibles, com de pantalons llargs, no s’adonen que fa temps que la gent els ha vist el llautó i saben que la seva doctrina, com a molt, els tapa mitja cuixa. I encara dic massa.



  1. Les meves són més crescudes que les teves, porten faldilla d’uniforme, pel genoll, i un monyo uniformat, diferent per cadascuna, iguals tots per l’observador. I un cartellet al pit de Dragon Air.
    Ben retornat, se’t trobava a faltar. Et prenc el relleu, demà ens trobem amb l’A. a Sydney.

Respon a Oriol Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Quadern d'atzars per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent