CREUS DE SANT JORDI
Lliurament de les creus de Sant Jordi al MNAC. La desangelada sala oval reconvertida en una afable estança a cops de cortina: blanques i vermelles. Jazz i anar per feina.
Se’n poden dir moltes coses d’aquests guardons. Se’n poden deixar de dir moltes més. La voluntat d’un país per fer país i dir-se país, passa per no desmerèixer aquells que el fan aquest país, que l’afaiçonen dia a dia.
Serveis prestats, amiguismes, copets a l’esquena institucionals… Abans tu i ara jo, potser sí, però malgrat tot, acatant les lleis més elementals de la política en minúscula -la que va amb majúscula són figues d’un altre paner- som tant el que tenim com el què volem ser.
Per això, aquest vespre, el MNAC s’esfondrava a clapir de mans per les creus atorgades a les lluitadores antifeixistes Neus Català i Maria Salvo i per la que emmarcaran la Plataforma en Defensa de l’Ebre -jotes incloses al vestíbul en acabar l’acte.
Aplaudíem ja més d’ànima endins el reconeixement als mots del Biel Mesquida -insigne amant d’Aràlia– i la que també es donava al Centre Català del PEN Internacional, més de vuitanta anys fent que la ploma brolli de lluita contra l’oblit dels qui se’ls priva de la llibertat per parlar, de fomentar la literatura feta per dones i per promoure les traduccions de les nostres lletres. Felicitats.