Els dies i les dones

David Figueres

CONTE DE TARDOR (IV)

La nit sembla feta de betum. La nit sembla feta de baquelita. Escampall d’estrelles. Em vénen a la finestra i les engego remenant les brases que s’espavilen atrafegades, a la llar. Com les llums d’una ciutat. Com robins intermitents glatint abans de convertir-se en la cendra dels vidres que voldria enderrocar per ser jo mateix ja tot de cendra. En cada rectangle de vidre que em repta a sentir-te més llunyana, hi faig un dibuix diferent. Potser perquè en aquests capricis de l’atzar, començo a entendre que totes les regles que s’han escrit al llarg del temps, no són res més que els buits d’unes grafies dibuixades en un vidre entelat que la humitat tornarà a omplir abans que les puguem aprendre de memòria. Al capvespre deixaves els meus llençols, freds. Sentia l’aigua de la dutxa com esbandia el que ens havíem donat. Amb el cabell encara moll em besaves i fugies. Escrivia fins a l’hora de sopar. Donava una volta després. Feia una cervesa en alguna terrassa on sabés que no et pogués trobar morint-me de ganes de trobar-te. Passava després la nit en blanc. Dormia tot el matí. Dinava poc i malament sabent que tu, puntual, aviat tornaries a portar-me tot el que em calia. I un dia ja no vas tornar. I un altre, i un altre, i un altre… Tot es va aturar perquè tot es movia massa. Em vaig trobar de sobte amb mi mateix. Algú que havia previst d’oblidar mentre durés tot plegat, em tornava a donar el bon dia sorneguer, sabent totes i cadascuna de les coses que t’havies emportat. En el fons tenia raó. Què importava aquell inventari? No hi havia cap lloc on presentar una reclamació. Cap detectiu acceptaria de buscar-te. La vida. Aviat el mateix no-res precís d’altres vegades. El silenci del teu i d’altres amors absents. I ara m’adono com pesa aquest silenci que no s’acaba de voler barrejar amb la nit. Com el cafè instantani de l’esmorzar formant aquelles primetes cordes fins al fons del got, abans de decidir-se a tintar tota la llet.

                                                                    Fi



  1. No, no puc oblidar-te del tot.
    Amor, aquest joc l’he perdut
    i em trobo caminant pel fosc.
    Han passat tres mil quatre-cents
    vint-i-sis dies, des que el teu cos
    va dir-me adéu en una estació.
    Quin rodar més amarg ara tinc,
    arraulit, sí, sota un cel eixut
    i sense ningú que respiri a prop.
    Tot i que el destí m’ha vençut,
    lluny de mi recorda’t, amor,
    que mai no t’oblidaré del tot.

Respon a Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ofici de tenebres per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent