Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 10 de maig de 2011

COM UN SEGLE DE GLACERES

Em regalaren l’entrada pel meu aniversari. Ha estat més d’un mes penjada a la cartellera. Ben visible perquè no la perdi. I avui que és divendres, ha arribat el dia. I el dia és un capvespre a Poblenou. Una canyeta per obrir la gana. Després un d’aquells frankfurts regalimant ketchup i mostassa i impaciència de sentir guitarres i veus; davant el Casino de l’Aliança. La gent ja s’hi aplega. No cal patir perquè les entrades estan numerades. Serem a dalt, al galliner. Antònia Font. Lamparetes. Feia dos anys que no tocaven en directe. Cinc del darrer disc de cançons originals. Se’ls tenia ganes. Hi seran fins dissabte. Van començar el dijous dia 28 d’abril. Grans moments que ens han fet passar: aquí.

Els mallorquins tocaran voltats de tot de llums de tauleta de nit. Lamparetes. Fàcil. El teatret és ple a reventar. Hi ha aquell caliu d’humanitat barrejat amb l’olor de la fusta. A vegades de vellut. Comencen puntuals. El quintet desgrana el disc nou amb precisió concisa. Una d’aquells regals per l’oïda. Els periodistes curts d’espai als papers diran allò del món oníric de N’Oliver. Allò de l’univers particularíssim. Senzillament una manera d’entendre la música, com una altra, amb lletres que reblen el clau poètic des d’on sorgeixen sense massa escarafalls. Complicadíssim per tant d’orgànic com resulta.

No s’hi encanten amb la posada de llarg. Els mallorquins ataquen aquestes noves llumenetes sense massa canvis del disc original. Dos moments: el preciós solo de flauta de Clint Eastwood al disc per la Catalina Roig, aquí és N’Oliver qui el grata a la seva guitarra. L’altra moment, el final de Es far de ses salines, molt més esborronador en directe que no pas gravat. Per la resta, els Font saben que el que toca ara és donar a conèixer el nounat i compleix amb professioanlitat i anant per feina. Sona bé. Flueix. No em cansaria mai de Els canons de Navarone

Venint el que ve després, però, s’entén que les noves cançons les hagin deixat rodolar, només. Antònia Font és un grup de directe. I cal que això consti en totes les actes. Tampoc no entenc aquesta mania de fer concerts als teatres sense canviar-ne el format. Vesteix més? Potser sí. Però això d’aixecar-se de les butaques per fer una mica de ballaruga queda artificial de totes, totes. No no ens hi entrentindrem que fer de mestre-tites no ens escau. Queda dit, però.

Ho tornem a dir. Antònia Font s’ha de veure una nit d’estiu amb una birra a la mà. Una d’aquelles birres mal tirades, que et transita per les entranyes com un lluert desensinistrat i t’ho desgavella tot. Gaudir de la nit embolicada amb la seva particular sensibilitat, deixar-s’hi abduir, no escoltar, entrar-hi i barrejar-s’hi. Amb el so una mica embrutit per allò d’estar sota els estels. En bona companyia. Comentant la jugada. Ser-hi per escoltar. No inventen res. Teclats, bateria, baix, guitarra i veu. Més vell que l’anar a peu. Això i una llengua que es veu que fa segles que se’ns mor, però com dóna de sí, la punyetera.

No ho diuen però nosaltres ho sabem. Ara comença el concert. Si fa un moment han sonat reflexes damunt tots els vidres d’un edifici, ara ja sonen les cançons que tens i sents: amb els tímpans i amb amb la maquinària cardíaca. Que és com es fa això de l’exercici d’escoltador professional. Ara sí, la gent vol entrar-hi. Amb el xiquet nou, per allò dels ossets de vidre, per allò dels ditets de grans d’arròs, s’escolta assegut, ara però, la vida compta per cantar, per esgargamellar-se, per participar-hi. I és clar, hi ha aquells silencis damunt l’escenari perquè a baix, la sala demana guerra.

 I no res, que es revela que hi tornen, que hi són. Que han tornat. Això i que s’Astronauta rimador és encara un espectacle de llum i de color catàrtic i total. Jo l’enyor com segles de glaceres solitàries. Potser no tant, però sí, se’ls enyorava, senyors. I així que el darrer esclafit de mans posa el punt final, dos hores llargues d’arquejar els llavis i bramar, buf!, ja busquem on poder tornar-hi. I jo què sé.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Arpegis per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent