Els dies i les dones

David Figueres

CINQUANTA MIL

Escriure és un ofici cabró com ell sol. Posar-se davant el paper, rai; explaiar-te en un enfilall de despropòsits, rai; buidar el què tens a dins de qualsevol manera, rai. Són coses que pot fer tothom. Ara bé, cenyir-te a una disciplina, a donar voltes i més voltes a una frase, aconseguir que els personatges baixin escales i no les descendeixin…, ah, amic; això és tot una altra cosa.

Els personatges et prenen, t’insulten, volen que expliquis la seva història com ells volen. T’hi has de quadrar, fer-los saber que ets tu qui manes. Has de ser inflexible. A vegades amb unes setmanes de dura disciplina n’hi ha prou, de vegades poden passar mesos, anys.

Amb els poemes passa el mateix, només que tot és redueix a un ping-pong personal. Tu ets el teu mirall i el teu botxí alhora. Tot passa pel teu damunt. Aquí, però, tu no hi pots dir gran cosa. Tot plegat ve quan ve. De la fretura d’escriure rengles i rengles de manera diària en l’adolescència, a la destil·lació madura, lenta; la campaneta damunt la porta que t’avisa que preparis els estris perquè el poema és aquí. Corres a dir-li a aquell sac d’ossos granellut que poden passar mesos sense escriure ni un sol vers i no passa res. No et fa cas. Cal que sigui així, però. 

El primer que s’ha de perdre davant allò que estàs fent, és el respecte. Res de plomes magnífiques, quaderns entapissats o paradisos solitaris. Una llibreta i un bic. Un processador de textos usual. Res d’empudegar-nos de literatura abans d’hora. Toca treballar, treballar i treballar. Totes les hores són poques, els resultats imperceptibles. Voldràs suïcidar-te, voldràs acabar amb tot. Si ets bo, si de veritat ets de la fusta de la qual galleges, sabràs mantenir-te malgrat l’aiguat. Tindràs paciència. Ho aconseguiràs. Després tornaràs a voler-te suïcidar i a acabar amb tot.

Hi ha els lectors. No els coneixeràs mai. No et coneixeran mai. El teu destí, com el seu, és el destí de l’anonimat. Els buscaràs quan et manquin. Et sobraran quan no els hagis cridat. Jutjaran, polemitzaran i tu mai sabràs a qui complaure: si a la padrina que va poder dormir millor després de llegir-te o a l’escriptor consagrat que et fa l’ullet.

Decantar-se és de covards, els seus ulls, les seves passejades entre les línies per buscar-hi qui sap què, valen el mateix. Els filtres que tu imposes, no van més enllà de restar atònit que algú, ja siguin solteres insomnes o guixaires de lletres professionals, s’aturin en el què dius, s’expliquin en el què expliques i et siguin fidels.

Si a més et bats en duel usual en aquesta cosa dels blocs, pots gaudir d’un grau més alt de masoquisme amb tot de xifres que ballen i dansen i fan por. Perquè avui, resulta que d’aquests anònims espectadors, ja en són cinquanta mil i les feinades són teves per explicar-me d’on dimonis han pogut sortir.



  1. Aquí estàs dempeus, mal contenint una emoció legítima…fent, com fem tots, un art de l’anònima persona a favor de la comunicació a mil bandes, de l’encontre furtiu, de la crítica càustica o lúcida, de l’emoció queue ens permet restar vius i obrir encletxes d’esperança…de compartir llengua i País. Potser només volem passar una estona i no desaparèixer…Llavors estan els altres, els escriptors de bon de veres…això és una altra història. Si hi aspirem, ho fem amb la plagueta i els concursos, com tu dius…Salut blocaire, des d’una atònita i fidel comparsa i ENHORABONA!

Respon a T Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Ofici de tenebres per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent