Els dies i les dones

Si en feia de temps que no xalava tant llegint! O potser millor hauríem de dir, desllegint, perquè les Cartes Completes, editades pel Club Editor, entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, són una decodificació extraordinària d’un temps i d’un país, que deia aquell.

Som al 1960. Al Premi Sant Jordi d’aquell any, una obra, Colometa, és defenestrada per tots els membres del jurat. Només Joan Fuster considera que la novel·la val la pena. La seva autora, Mercè Rodoreda, escriptora exiliada que havia publicat sobretot abans de la Guerra Civil, vol continuar la seva obra literària.

El de Sueca, però, no es queda amb les mans plegades i parla amb Joan Sales del Club Editor. Li parla de la necessitat que la novel·la ignorada es publiqui perquè és un llibre que quedarà. Sales escriu de seguida a Rodoreda a Ginebra. El llibre no es coneixerà com a Colometa sinó com a La Plaça del Diamant. I des d’aquella carta, vint-i-tres anys de correspondència i d’amistat.

Del volum, n’ha tingut cura Montserrat Casals i es nota que ha anat més enllà del que seria escrictament necessari. Notes amb informació de tots i cadascun de les persones que hi surten i un breu comentari abans de començar cada any, són d’un gran ajut sobretot per les generacions que no n’han sentit a parlar mai de les persones citades i alhora ajuda a contextualitzar les epístoles.

Les cartes són doncs, un llegat de més de vint anys d’amistat però també l’oportunitat de mirar rere la cortina d’una de les grans escriptores catalanes, descobrir-hi una dona obsessionada, en el millor sentit del terme, per la continuació de la seva obra i d’un editor, Joan Sales, que es desviurà perquè la novel·la es tradueixi a totes les llengües possibles i que mantindrà sempre una beneració, possiblement a vegades a desgrat, per l’autora. També un fresc, a vegades feridor, a vegades ingenu mirat des dels nostres temps, d’una època on l’ombra del franquisme podia esvair amb un cop de sabre qualsevol petit triomf.

D’entre tot el grapat d’anècdotes que hi afloren, jo em quedo amb el prec que li fa Sales quan, per justificar una de les fotografies que aniran a la portada de la Plaça… on hi surten uns anuncis d’una popular beguda refrescant americana, insta a Rodoreda a que refaci un capítol fent notar com el pas del temps fa que en aquella plaça on va viure la Colometa, ara hi ha cartells com aquell. No cal dir que el silenci de la Rodoreda fou eloqüent.

En paral·lel a aquest llibre, deixant de banda que s’imoposa rellegir o descobrir pels qui no la coneguin, l’obra completa de la Rodoreda així com almenys Incerta glòria de Sales, recomano Memòries d’un segle d’or, de Joan Triadú, per ampliar una mica la visió de l’època així com la correspondència entre Joan Oliver i Xavier Benguerel.

Vilaweb va fer una senyora entrevista a Maria Bohigas, responsable de Club Editor i néta de Sales. Us n’adjunto, a més,  un article prou interessant que va escriure la mateixa Bohigas a l’Avui sobre el centenari de Mercè Rodoreda.

La gent de Paper de Vidre, que ha arribat al número 50 i felicitem des d’aquest humil bloc, també ha recuperat una entrevista que Mercè Ibarz va fer a Sales als anys vuitanta.