CARTA D’UNA DESCONEGUDA
Adaptar una obra narrativa al teatre sempre comporta certs riscos. La primera cosa a tenir en compte és si es vol fer el traspàs directe de la història despullant-la de qualsevol arquitectura narrativa per vestir-la amb una altra de teatral, o bé, respectar la base narrativa i situar-se a mig camí deixant clar que es parteix d’un material no teatral. Totes dues opcions són vàlides i malgrat que pot semblar que la primera opció sigui la més senzilla -és més complaent de cara a l’espectador, això sí- només ho és en aparença, perquè si la conversió es fa malament, l’espectacle pot anar pel pedregar de tota manera.
Partir d’una obra de Stefan Zweig, ja és treballar sobre segur. Zweig és un escriptor sublim, que té un gran respecte pel fet d’escriure i que basteix una obra lluminosa on cada paraula esdevé un cant a al bellesa. Amb aquest material, Manuel E. Orjuela, ha adaptat per a l’escena la novel·la curta de Zweig Carta d’una desconeguda, que es pot veure fins el dia 9 de desembre al Teatre Borràs de Barcelona.
Orjuela opta per aprofitar el molt aprofitable de Zweig sense riscos innecessaris, optant per dividir el personatge d’aquesta dona que a les portes de la mort escriu una carta a l’home de la qual sempre ha estat enamorat, un escriptor, en quatre veus encarnades per quatre actrius diferents.
L’obra aposta per mostrar la tràgica història d’aquesta dona sense entrar a analitzar els mecanismes d’adoració cega que la dona va sentint per la persona de l’escriptor, un personatge que no sabem mai què pensa ni com és en realitat perquè se’ns mostra sempre a través dels ulls subjectius de la dona.
La direcció de Fernando Bernués compleix a la perfecció aquesta voluntat de treballar l’espectacle cap endins subratllant el meravellós text de Zweig repartint-lo entre les quatre actrius i provocant la interacció entre totes elles proporcionant-los una dramatúrgia senzilla però efectiva. L’única cosa una mica molesta és la reiterada repetició a l’uníson d’una mateixa frase, un recurs que a vegades funciona però que si se n’abusa, cansa.
Emma Vilarassau encapçala el repartiment en el paper principal d’aquesta dona malaurada. Comença molt amunt la Vilarassau i ja es veu que necessitarà un relleu per fer portable tota la dissort. Vilarassau està esplèndida, deixa anar els cops de ràbia no des del crit, sinó des de la contenció, no es permet desprendre’s de la culpa que en certa manera li és necessària per no enfrontar-se amb la seva desesperant follia que l’ha atrapat totalment.
Carlota Olcina encarna la dona en la seva edat infantil, quan s’inicia tota la fascinació per aquest escriptor que va a viure al seu mateix edifici. Ens agrada. No cau en al nyonyeria i és destacable la química amb la Vilarassau que des del seu vestit de vellut actua com a pal de paller de les altres veus. Hi ha el matís, es fa creïble i té presència escènica més enllà dels apunts de direcció durant tota l’obra.Ivana Miño es posa en la pell de la dona en la seva joventut. No aporta gaire cosa. Diu el text i fa el que li manen des del desmanyotament, quan s’irrita, fàcil i previsible de la sobre-actuació.
Marta Marco es fa càrrec de la dona en l’edat adulta. El seu paper és el més agraït perquè hi ha un canvi, una evolució -que no desvelarem- que permet un recorregut més llarg. Treball també entès com l’afaiçonament d’una culpa interior gairebé massoquista; s’hi veu còmode en el rol, recull el testimoni de la Vilarassau escalant la pujada al cim del que el personatge pot donar quedant-se, una vegada conquerit, gairebé a la mateixa alçada que la Vilarassau.
En resum podríem dir que Carta d’una desconeguda és un espectacle honest. Un muntatge que es basteix a partir de l’esplèndida prosa de Zweig proporcionant-l’hi la dramatúrgia que necessita. Aprofita l’aparició televisiva de les actrius a la telenovel·la "Ventdelplà" sense donar-ho tot mastegat -es veu la feina feta- proporcionant una bona estona de teatre correcte, sense filigranes conceptuals ni mandangues per l’estil: senzillament teatre ben fet.
Zweig és un dels meus referents tan a l’hora d’escriure com a l’hora de llegir. Aquest llibre vaig llegir-lo fa molts anys a l’edició que en va fer Quaderns Crema i m’agradaria anar al Borràs a veure-la.
Gràcies per aquest tast que has fet, David, potser m’has acabat d’animar per anar-hi.