CARRASCO I FORMIGUERA
Diumenge passat, tal i com informava Vilaweb, se’l va homenatjar a la mateixa presó on fou ajusticiat. Entre els actes organitzats, un grup de familiars, va llegir algunes de les cartes que Carrasco havia escrit des de la presó, als seus.
El 2008 el PEN Català va publicar un recull d’escrits de diversos escriptors d’arreu del món que reunien una mateixa particularitat: que havien estat escrits quan aquests escriptors havien estat empresonats.
Per tal de complementar aquesta publicació, el PEN Català, ens va demanar a l’Eva Roig i a mi, si podíem preparar una petita lectura dramatitzada amb alguns d’aquests textos. Vam acceptar l’encàrrec i vam fer diverses actuacions. Va ser tota una experiència de la qual en guardo un gran record.
Ho vaig escriure en un apunt, llavors.
Un dels textos que vam incloure en aquesta tria va ser precisament una de les cartes que Carrasco havia escrit a la seva família. La carta, que us adjunto més avall, està datada el 28 de març del 1938, és a dir, només 12 dies abans de l’afusellament.
En el repartiment dels textos, em va tocar a mi llegir-la. Recordo que en els primers assajos, més d’una vegada, se’m va trencar la veu i havíem de parar. Ara que escric això i he tornat a llegir la carta, m’he tornat a emocionar.
La carta no és pas cap testament polític de gran volada, només són les paraules d’algú que intenta donar ànims als seus i a ell mateix malgrat saber, tots plegats, potser, que la sentència ja era ferma. La carta d’algú que potser ingènuament o potser aferrant-se a una certa frivolitat per fer més suportable l’angoixa i el captiveri, encara tenia esperances que tot s’arreglés d’una manera o altre.
Avui, setanta-cinc anys després, el partit polític continuador de moltes de les idees i capteniments d’aquells que van matar al polític, mana a l’estat espanyol. Un estat que, com a tal, viu agònicament els seus darrers anys. I és de d’aquesta agonia, des d’aquesta ferma voluntat de saber que els dies que estarem dins d’això que en diuen Espanya estan comptats, que el nostre homenatge ha de ser més sentit.
Senzillament perquè amb l’assoliment del nostre estat, del nostre país, demostrarem que la seva mort va servir per alguna cosa: per no fer-nos defallir en la recerca de la nostra llibertat. La de fer-nos ablamar la memòria per saber d’on venim, l’única manera que tenen el pobles de saber cap on volen anar. (Segueix llegint)
Estimadíssima Dolça meva,
Vaig rebre el divendres dia 25 la teva sentida i molt afectuosa carta del 17, però fins ara no ha arribat la que m’anunciaves que et proposaves d’escriure. Voldria dir-te, abans de res, que estic orgullós de tu, ara més que mai, i que el em dóna més ànim és veure’t tant serena, encara que també em torba bastant el fet que puguis sentir-te confiada erròniament. I com que em demanes que no t’amagui els meus pensaments, no puc amagar-te que cada dia que passa sense que la meva situció experimenti cap variació no pot ser causa de confiança, ans ben el contrari.
En passar el que ha passat, vosaltres ja ho vèieu clar, mentre jo opinava d’una manera diferent, però, després de la lliço que ens ha donat la realitat, tan sols hem de valorar la situació oficial, i la meva és la mateixa que tenien els meus companys molt poques hores abans de la seva fi. Això és incontrovertible. I, a mesura que passen els dies, cada cop tinc més l’evidència que feu i desfeu tot el possible i l’impossible, que toqueu tots els ressorts sense aconseguir el que ens interessa.
La lògica i l’evidència posen de manifest que si es manté una pena és per a que sigui acomplerta en qualsevol moment. No creguis, però, que em trobi en la inquietud angoixosa en la qual lògicament i humana m’hauria de trobar. Et ben asseguro que no és així.
Comprovo que s’està repetint dintre meu, d’una manera ininterrompuda, un miracle constant que em consola i m’aguanta amb la seva realització, malgrat que des d’altres punts de vista em meravella i, de vegades, em fa por, perquè és possible, humanament pensant, que arribi el moment en què el miracle no es realitzi i, llavors, què seria de mi?, de la meva salut?, del meu seny?, de nosaltres? No vull ni tan sols pensar-ho.
Llavors m’abraço a tu, al teu amor, i em sento capaç de tot, fins i tot de suportar aquesta indefinició que en realitat és insuportable. I confio en Déu i en tu. I no parlem dels altres, ja que pots suposar que penso contínuament, aquests dies, amb en Quim, la Maria, en Jordi, els meus germans i en la teva família… És clar que passem moments, dies o nits terribles, però, per mitjà d’una espècies de gimnàstica de l’esperit, es multiplica per cent l’elasticitat dels mecanismes de reacció.
Amb una evocació teva, amb una jaculatòria fervorosa als meus protectors, amb una distracció oportuna del meu bon amic i company Lluís, es vencen amb una facilitat increïble les crisis més greus, i em vaig acostant a l’ideal d’un abandonament perfecte i d’una plenitud de confiança en la misericòrdia infinita…
Afigura’t que hem empenyt en realitzar obres de teatre en col•laboració, i llavors resulta que, els dies en què seria més explicable una angoixa important, ens arriba el toc de silenci mentre estem combinant escenes d’una comèdia policíaca…