Els dies i les dones

David Figueres

BARCELONA AMB FRED I POETES AL FONS

Els mapes del temps i els homes i les dones que els saben llegir, ens diuen que el fred ha arribat. S’ha instal·lat al carrer. N’ha fet la llum més estricta, per necessària, ara que els dies s’escurcen, que es fan petits. “It’s a nice city”, em diu la veu que tinc al costat. Ramblegem amunt. Tot just hem deixat enrere altres paraules. Les que Josep Maria Terricabras i John Ralston Saul s’han creuat, amb Biel Mesquida com a mitjancer, a la Biblioteca de Catalunya. El canadenc ha parlat del xivarri que fan les veus no autoritzades en tots els camps. El català, de la necessitat que una llengua tingui al darrera un estat per defensar-la. El veig més endavant el Ralston, tot abric i barret d’ales amples, caminant al costat de la seva dona.

Ara em tusta l’esquena una altra veu. Diu el meu nom tot somriure, com sempre. Diu alguna cosa en àrab a la veu que fa un moment ha dit que era una ciutat bonica aquesta Barcelona que esbandeix a glops de mànega, la marea de gent trepitjant-la sense assaborir-la com tocaria. Ferrater deia que de nit, en un cafè, es podia tenir pare. De nit, una ciutat amb fred, pot tornar a ser ciutat. Ara riuen tots dos. I l’esclafit se’m contagia malgrat no saber de què riuen.

La deixem sola la veu que passeja una mica absorta, ara fixada en els cartells de l’exposició del Che a la Virreina. Sembla una nena amb un caramel. Aquesta nit podem permetre que ho sigui. L’altre veu, encara amb àrab, fa l’explicació pertinent de què s’hi pot veure a l’exposició. Li ho agraeix. Tenen la deferència de parlar en anglès quan els retrobo. El nostre anglès precari ens uneix. Els poemes que necessitem escriure i la nit, molt més.

Avui, serà el seu dia. Cada quinze de novembre es vol que sigui el Dia de l’escriptor empresonat. I m’agrada que sigui el seu dia, però m’agrada molt més que ells dos, aquestes dues veus, no estiguin entre reixes, que hagin pogut deixar els seus països i seguir la seva vida molt lluny dels barrots. La seva necessitat de tirar endavant els honora, la seva voluntat d’explicar-nos-ho, molt més. Altres no han tingut tanta sort. 

Al Salem Zenia ja el coneixem en aquests pàgines, els seus poemes formen part de mi. La veu que ha s’ha permès ser admiradora d’aquesta nostra ciutat que ara plega veles, és la de la Nada Yousif. Iraquiana de Mosul, va haver de fugir del seu país. El 2006 van tancar la seva revista Al-Masar. Com el Salem a Barcelona, gràcies a l’ICORN, ha trobar refugi. Ella s’està a Molde, a Noruega.

Conjuntament amb el Moses Isegawa, la Shahrunsh Parsipur, l‘Easterine Kire Iralu i el Faraj Bayrakdar, avui seran a Barcelona per explicar-nos què vol dir que et facin callar, que no puguis dir tot allò que voldries dir damunt el teclat, amb el llapis, amb el bolígraf. Els acompanyarà la Nadine Gordimer. Serà un plaer escoltar-los perquè això voldrà dir que són lliures per explicar-nos el què els doni la gana: ja sigui la seva penosa experiència, o que Barcelona, una nit freda de novembre, pot ser una ciutat molt bonica.

 

(foto: cartell commemoratiu de Guinovart pel Dia de l’escriptor empresonat, 2007)



  1. M’has fet recordar dels dits trencats d’en Jose Alfonso, perquè cantava llibertats, dels sostenidors de n’Aurora Picornell, obscenament exhibits per un dels seus assassins de cervell de verí, l’assassinat d’en Garcia Lorca…l’exili de tants. No és massa lluny tot això. Sabem de què parlem. Gràcies per totes les referències

Respon a Victòria Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de PEN Català per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent