Els dies i les dones

Llegir The Audacity of Hope (L’audàcia de l’esperança) del candidat demòcrata a la presidència dels Estats Units, Barack Obama, no crec que faci mal a ningú. Tret d’alguns capítols com els titulats “Fe”, “Raça” o “Família”, que no m’han interessat gens, el mateix de sempre, la resta és un compendi del que pensa aquest senyor passat pel sedàs de tot el seu equip. La veritat és que està ben escrit, però està massa ple d’aquells enlairaments patris que quan comencen a prendre el vol, es tallen d’arrel per no semblar massa pedants, quedant en simples vols gallinacis.

A la sèrie de televisió The West Wing, aquests moments, venien donats per una música tota pomposa, un primer pla del president Barlett i el discurset de marres, moralitzant, tendenciosament moralitzant. Però com que es tractava de tele, t’ho empassaves i després reunies el teu equip i encarregaves enquestes preguntant, per exemple, als assistents de la propera calçotada, si defensar que la part de baix de la ceba no s’ha de tallar, et faria baixar la popularitat.

Obama és un professional de la política. Tot el llibre està escrit amb tiralínies. S’hi percep aquesta voluntat de quedar bé amb tot els seus votants. Un cristià afroamericà que aparentment diu les coses pel seu nom, que fa sortir Kennedy amb comptagotes, que no deixa de llençar sagetes al matrimoni Clinton. Que comprèn les penalitats de la classe mitjana i el perill que aquesta desaparegui, que creu que la inversió en Educació, en ciència i tecnologia, i en energia, serà clau pel desenvolupament futur del país, que l’exèrcit s’ha de retirar d’Irac, que s’ha de reformar la Seguretat Social…

Hi havia un home de celles arquejades que va fer sortir el seu avi afusellat en el seu discurs d’investidura i que també ho havia de canviar tot. No va canviar res. La baixada de l’arbre dels somnis, estirat per part d’estremenys i andalusos, devia ser molt més casposa de la que patirà el senador Obama i el seu equip. Substituir la gasolina dels cotxes per etanol? Titllar la política de Kissinger, cito literalment, d’“estratègicament impecable”?

Encara que no ens acabem de creure que Obama pugui fer pel seu país tot el que ens diu que li agradaria fer, hi reconeixem almenys una renovació del discurs usual sabent sent permeable a moltes de les nous reptes i característiques del segle XXI. Amb tot,  jo juraria que ha tingut al seu costat en Josh Lyman, en Sam Seaborn o el mateix Toby Ziegler, barallant-se entre ells mentre polien el text.