AS TIME GOES BY
Dies enrere el temps era només petit.
Vull dir que sempre hi ha el temps gran i el temps petit.
El temps gran és el que regeix l’horari de corbata i els cafès aigualits d’ansietat i córrer, córrer, sense arribar a ningú gairebé mai.
El temps petit, en canvi, és el dels llibres que no agraden a ningú més que a tu. Les cançons que no agraden a ningú més que a tu. Les llàgrimes que vessen els ulls que no agraden a ningú més que a tu.
El temps petit és el de riure per tot i saber què i qui i com, sobretot qui. Sí, sobretot, qui.
I ara només hi ha temps gran. I aquest temps es farà més gran, encara. I el petit també s’anirà tornant gran perquè el que et vull dir potser no et sorprendrà però segur que no t’agrada.
O potser sí.
No, ja fa temps que parlo només des del temps gran. I tu també encara que no ho arribis a escriure mai en cap ànima de les meves.
Encara que el teu temps sigui només el temps i jo quelcom a esborrar, doncs això, amb el pas del temps.
O potser no.
Aquest és un blog molt bonic. Com molts, parla del temps. Com pocs, el sap fer personal, adequat a algú semipresent, com els visitadors de blogs, els amics lectors, o les amigues de l’ànima.
M.
M’agrada l’escrit.
Salut i llibertat!
Marcús
Índex Marcús