Els dies i les dones

Mira si em dinat bé que ens toquen les quatre, hora en què comença una altra taula "Associacions i xarxes de blocs"que ens la perdem tot païnt per Granollers. Una recomanació: per un altre any, imprescindible el Blocs & Migdiada, perquè amb gust hom es dedicaria ara mateix a pesar quilos i quilos de figues i no pas a assistir a més conferències. Ens quedem a fora. Entrem als correus. Confirmem que el número de visites avui seran poques, si tothom és aquí.

Fem temps esperant una altra de les trobades que prometen. "Blocs i periodisme ciutadà". N‘Eduard Batlle, el moderador, també s’ha avançat i la fem petar parlant d’El Punt. Ja ho he dit moltes vegades, va ser el primer diari on van acceptar de publicar cosetes així escrites. La seva edició del Camp de Tarragona va aplegar uns quants dels meus articles primerencs. Eren altres temps i encara no s’havia inventat això dels blocs. I pensar que sense internet, gairebé, els articles s’enviaven impresos en paper… De vegades m’esgarrifo de pensar que la meva generació es va treure carreres sense tenir internet, que vam viure la major part de la nostra vida sense telèfon mòbil. Costa de creure però és així.

A les 17: 15 doncs, comença una nova taula. L’Eduard Batlle llegeix un text de l’Enric Sopena disculpant-se per la seva no assistència. No en tinc cap opinió fet del Sopena, però alguna en devia de fer quan el Ramon Barnils, li tenia tanta i tanta "estima". Per cert, us imagineu un bloc del Barnils? Amb això del periodisme en Jordi Cabré considera que per ser periodista s’ha de treballar en un mitjà. La definició val, però també és veritat que es poden trobar a la xarxa aproximacions prou elaborades i dignes de confiança en forma de bloc i que no formen part de cap mitjà. En aquest sentit l’aposta de Bottup, tal i com presenta Pau Llop, és un dels camins possibles perquè persones que fan una feina a consciència, tinguin una oportunitat de desenvolupar una tasca periodística amb una ressò a l’alçada del talent demostrat.

Joan Camp d‘Indirecte.cat i de Tirabol, també no troba que aquestes diferències entre el periodista d’un mitjà "oficial" i el que escriu des d’una altra trinxera, siguin tantes. Posa com a exemple el fet de tants altres professionals d’altres especialitats, com els escriptors, per exemple, que sense tenir cap títol universitari -servidor que els escriu- tenen tot l’aval professional del món. Jordi Mayoral de l’Això toca, és el perfecte exemple de la dedicació allunyada de l’ortodòxia "periodística" de la manera com ens explica com va sorgir la seva ingeniosa aposta per l’humor, quelcom que també crec que fa falta en això dels blocs.

En el camp periodístic, sí que penso que tal i com s’ha demostrat i després de l’aparent fracàs de dotar als blocs d’un codi ètic, sí que com diu Vicent Partal, potser el codi ètic l’haurien d’adaptar els mitjans periodístics. Amb tot, també es veritat que la relació entre la notícia i el periodista està canviant i l’augment del descrèdit tant de diaris com de canals de ràdio i televisió posen en entredit que això d’agafar quatre o cinc notícies al dia i esbombar-les de la mateixa manera sense cap mena de matís ni aportant res més, s’està acabant. Malgrat no estar d’acord amb moltes de les coses que diu Ignacio Ramonet, sí que és veritat que hem d’entendre que la televisió més que informar, distreu i que el futur, com en la majoria de les coses, està a la xarxa on la democratització, l’horitzontalitat, farà que es llimin les diferències entre el què s’anomena periodisme ciutadà i l’oficial.