Els dies i les dones

PARAULES COL·LOCADES EN UN CAMP DE MINES

Continuant amb la professionalitat i bones maneres que impregna tot aquesta Catosfera, la conferència "Els blocs i la literatura" comença puntual. Toni Ibàñez, una vegada m’he convençut que és de carn i ossos, ens dóna la benvinguda. Ens anuncia la primera baixa. Biel Mesquida ha estat retingut a la frontera de la seva salut per obra d’uns petits bitxets que no el deixen passar. Em consta directament que fa dies que lluita perquè li donin els papers necessaris per passar a la banda dels que estan bons. Amb el Biel o sense, tots ja tenim les ulleres de sol a punt per protegir la nostra sensibilitat de la brillantor habitual que la seva plagueta emana diàriament. I com sempre, no hi ha vidres fumats que puguin resistir tanta intensitat:"…una escriptura plena de riscs, unes paraules col·locades dins un camp de mines, uns mots que podrien convertir-se en pols amb la primera bufada de vent." Llegeix amb accent de terra ferma, Ibàñez, alès de les illes i s’aplaudeix a pleret perquè són les ones i el temps un esmorzar de mots que ens deixen estabornits per un moment.

Parla ara la Laura Borràs. En sap un niu de literatura digital i d’altres coses, també. La democratització dels blogs, ella en prefereix acabar-ho amb ge -i ens ho argumenta-, compromet al blocaire a casar-se amb alguna de les directrius que el faran digne de donar-li el diploma que l’acredita com a literat. Per què, què ens atorga, als qui escampem verbs i lletres per aquestes pantalles, el dret a fer-nos llegir? Són els lectors, els continguts, el sistema literari que triem… ? Què? La Laura no dóna respostes, només exposa. Hi ha la qüestió de l’hipertext. No en tenim prou amb la lletra, ens cal les fotos, els enllaços; una escenografia viva que mai com abans havia fet volar la literatura, encara que sigui digital, ben amunt. No fem periodisme, no fem política; només deixem un bocí de nosaltres en cada apunt afaiçonant un personatge que parla per nosaltres sense ser nosaltres. Deixem constància del que som a partir d’un jo inventat, fem literatura del jo, de quin jo, això ja s’hauria de veure.

Sona Satie mentre la Laura ens parla de la literatura Ergòdica, la literatura en la qual un no es planta davant el llibre i ja està. La literatura digital, fa que el lector hagi de buscar allò que vol llegir. La manera com la lletra li vingui determinarà la recepció d’allò que l’escriptor vol mostrar. No n’hi ha prou en perbocar el text, les línies de lletres han d’anar acompanyades, si es vol és clar, d’un camí, d’un sender, que permetrà donar al text una altra dimensió.

En Jesús M. Tibau, substituïnt al Biel Mesquida, ens comenta la seva experiència. En Miquel Bonfill, editor de Relats en Català ens fa cinc cèntims del seu projecte i el Jordi Ferré, editor de Cossetània, posa de manifest tots els reptes que amb les noves tecnologies, la literatura haurà de superar. Ens agrada la vehemència que gasta, potser és més discutible això que diu que potser d’aquí a cinquanta anys ja no parlarem de llibres. L’extinció em sembla massa apocalíptica, però si que és veritat que els llibres de consulta, ja fa temps que deuen notar un descens important, ara, amb tots els invents que han aparegut i tots els que vindran, res com obrir un llibre, olorar-ne la tinta encara calenta i endinsar-t’hi sense contemplacions.

La conferència s’allarga més del compte. Com que el temps és sagrat, el torn de preguntes queda del tot desmillorat. Una llàstima, no sempre es pot tenir a l’abast la Laura Borràs i els altres ponents per poder fer sentir la nostra veu, la dels lletraferits digitals, potser l’amic Ibàñez o qui fos, hauria de fer bo allò que deia en Ferrater de "barrejar l’amor amb la vida o fer-ne una festa, vet-ho aquí les dues escoles", en el sentit de fer que els escriptors tinguéssim una trobada a banda. Queda dit.

En acabar, em trobo dos blocaires reusencs: el Marc Arza i l‘Alfred Artiga, excel·lents compromissaris ganxets que també s’han afegit a la festa. Saludo més gent. No la posaré tota perquè seria de mala educació deixar-me algú. Em sembla que tots patim la mateixa sensació d’inseguretat de trobar-nos davant aquells que d’una manera més o menys quotidiana, formen part del nostre univers de blocaire. Amb tot, em sembla que som legió, els que ens plau poder posar cara i físic als qui llegim.

Amb la tertúlia i l’excel·lent esmorzar a peu dret que se’ns ofereix, se’ns passa "Els blocs i els negocis", per la meva banda, no m’interessava gaire, prefereixo atacar més crusantets, cafè i sucs variats. També aprofitem, el Marc i jo, per quedar immortalitzats en forma de vídeo. Se’ns pregunta el nostre nom, el nom del nostre bloc i què hi hem vingut a trobar a aquestes jornades. Mediàtics com som (vegi’s les entrevistes que ens van fer a la ràdio, aquí al calaixet del costat) no tenim cap problema per fer-nos amb el mitjà visual. Fem temps mentre esperem per entrar i parlar de política i blocs.

(Foto de l’Alfred Artiga: Marc Arza i un servidor)