Els dies i les dones

Va armada amb dues forquilles. Una de plàstic i una de veritat. De tota manera, li agrada més agafar el menjar amb les mans: macarrons i hamburguesa de pollastre feta a bocins; per damunt, una bona nevada de formatge ratllat.

Fermada a la cadireta, amb un macarró a la mà dreta i un bocí de tall a l’esquerra, admet que sa mare, ara, l’alimenti. Arrufa el nas, però, davant la rapidesa de l’operació que l’ha agafada amb la guàrdia baixa. Una vegada empassat el menjar, es porta el macarró, el seu, a la boca. Però la distreu alguna cosa i el macarró, cau a terra.

Beu d’una tassa de plàstic de color taronja. Gairebé s’hi capbussa tota ella i els seus ulls blavíssims a dins agafant-la amb totes dues mans. Després fa un “aaaaaaah”, com si hagués begut de la font més fresca i regalada. Riem. I ella fa veure que beu i torna a fer “aaaaaah”, esperant el nostre aplaudiment.

Em toca menjar a mi. Amb una mà tant o més rebossada de formatge que el plat, m’ofereix un tros d’hamburguesa. Em mira. Somriu. “A Padí”. I “a Padí”, agafa el tall de les seva maneta, se’l posa a la boca i mastega. Ella, sense res a la seva de boca, també fa que mastega. Empasso exagerant el gest. Ella riu i pica de mans.

M’assenyala, per tirar avall, la seva tassa plena d’aigua: “Padí, aaaaaaaah”, i se li diu que el Padrí té el seu propi got de fer “aaaaaaah”. L’omplo d’aigua. Espero que ella agafi la seva tassa. Bevem tots dos mirant-nos de reüll. A ella li cau un regalim d’aigua per la vora de la tassa. I en acabar tots dos fem “aaaaaaaaah” i riem molt, moltíssim. Riem sempre i molt.