ANNA POLITKÓVSKAIA PERSONATGE VILAWEB 2006
Llegeixo que entre els personatges que opten al premi de personatge Vilaweb 2006, amb molt bon criteri, hi consta el nom de l’Anna Politkóvskaia. D’ençà del seu assassinat el passat dia 7 d’octubre del 2006 les persones que formem part del Comitè de suport als Escriptors Empresonats del PEN català, ens hem encaparrat en aprofitat totes i cadascuna de les oportunitats al nostre abast, per denunciar la brutalitat de la seva mort, avui encara no aclarida per les autoritats russes.
El nostre determini per no deixar morir la notícia i fer que la seva lluita esdevingués una cosa ben viva, ens portà a dedicar-li el Dia de l’Escriptor Empresonat que cada any se celebra el dia 15 de novembre amb un parell d’actes que van tenir una gran rebuda i seguiment.
A tall personal, durant aquells tràgics dies, vaig aplegar en un seguit d’apunts, algunes de les notícies i reaccions al voltant del cas (els podeu trobar aquí al costat sota l’epígraf Anna Politkóvskaia: ni oblit ni silenci) i vaig engegar una campanya cridant a la solidaritat blocaire per aquesta vil mort.
M’omple d’orgull poder dir que l’apunt més visitat d’ençà que vaig obrir aquest bloc, és precisament el què anunciava la campanya a què em referia abans. Per coherència personal, doncs, torno a apel·lar a la vostra solidaritat per fer que el nom de l’Anna Politkóvskaia torni a fer-se present entre nosaltres votant perquè sigui escollida com a personatge Vilaweb 2006.
La seva perseverant i particular guerra contra l’opressió bé mereixen el nostre reconeixement.
Jo em sorprenc quan penso en la quantitat de coses que fem contra les llibertats bàsiques. I em dolc encara d’aquest assassinat; i previs, i acompanyants.
I espero que no es pugui desvirtuar la investigació sobre el crim contra l’Anna Politkóvskaia; i previs i acompanyants. I fora bo no acceptar excuses de poderós. Que fa trist veure-les en declaracions i notícies de converses amb Putin.
Una periodista italiana, que va estar segrestada a l’Iraq, ens ho va dir ben clar: no sabem què passa ara en aquells llocs, els periodistes no poden fer la seva feina. No sabem el què passa a Afganistan, ni a l’Iraq, ni a Txetxènia, etc.
Ni més a prop. Jo encara em pregunto pels efectes d’una frase que digué un periodista a la nostra televisió una estona després de l’atemptat de l’once de març de fa tres anys. Va dir, a companys seus periodistes: "si us plau! digueu el què veieu; no el què us digui que digueu."
Em pregunto si tinc raó en valorar que algunes coses han canviat i millorat. I si podem deixar de considerar normal que existeixin amenaces com les que varen fer patir i acabar amb la vida d’aquesta periodista i altres que estaven amb ella.
Bé recordar-la.