Els dies i les dones

Era un gat tigrat de color ocre. El vam adoptar de petit. Quan marxàvem els caps de setmana, ell venia amb nosaltres. Era un més de la família i tot i fer-se gran en un pis, no va perdre mai l’instint animal.

Quan érem a la casa del poble, sempre rondinava per poder sortir. A l’estiu deixàvem que anés al seu aire. De vegades, si el veies de lluny i l’anaves a buscar, et bufava. Tu no hi havies de fer res allí. Aquell era el seu món i no hi entraven ni amos ni domesticitats.

De vegades tardava dies en tornar i quan ho feia, venia fet una llàstima. Una vegada va comparèixer amb l’orella tota sagnant. Però sempre es recuperava. Bevia, menjava, dormia i es deixava estimar el just per tornar a la jungla.

En el fons tots ens sentíem orgullosos de tenir aquell pinxo de barri que feia anar de corcoll totes les gates del veïnat.

En una d’aquestes sortides algú va reventar-li el cap amb un cop de roc. Vam trobar-lo ja gairebé sec dins un contenidor. No era un mort gens digne per un gat com aquell. El vam treure d’allí i el vam posar dins una bossa de brossa. Va ser enterrat al jardí amb tots els honors que es mereixia. 

Malgrat només tractar-se d’un gat, vaig sentir molta ràbia i impotència davant un fet tan gratuït com aquell. Mai no he pogut amb aquest tipus de coses.

Si avui m’ha vingut al cap la història del gat és perquè he pensat que el policia dels TEDAX que fa uns mesos va perdre el seu gos en un atemptat contra l’Institut Italià de cultura de Barcelona, tot i tractar-se d’un acte de servei, es devia sentir igual de buit. Amb tot, sempre li quedarà la petita satisfacció que la seva mort en va estalviar d’altres.

 Ho esmentava Joan de Sagarra diumenge a la Vanguardia i aquest matí ho he pogut comprovar jo mateix. A la porta de l’insitut s’hi pot veure un cartell: "Grazie Pretto", s’hi llegeix.

Un petit gest que és d’agrair.