Els dies i les dones

David Figueres

“… AMB LES UNGLES ENCESES DE LA NIT” (IV)

KILIMANJARO

Els plàtans del passeig han decidit

escampall de fulles seques per terra.

L’aire pesa. Se n’unten molts silencis.

Malgrat ser el lloc on més temps has viscut,

fa temps que el pis ha deixat de ser l’íntim

reducte on sentir-s’hi acollit quan vents

salvatges assolen la ciutat nova.

Ara que saps que les pàtries no són

mai estàtiques i que són tan breus

els moments de felicitat autèntica,

desar en caixes aquest passat remot

d’un Jo que et costa molt de reconèixer,

no és pas un exercici de nostàlgia.

Tan sols és l’estricta confirmació

que els fonaments d’un mateix, no són mai

gaire cosa més que un grapat de llibres

llegits en la voraç adolescència

i el posterior descobriment que al món,

són moltíssimes les hienes que riuen

al peu del cim blanc del Kilimanjaro

o que Macondo, no surt en cap mapa.

David Figueres



  1. Si, quan, donat el cas, que no tingui problema ni amb la fragilitat, ni amb cap supòsit d’estatisme que m’atrapés, ni cap reclamació a la felicitat; què fer?

    Si a les lectures no els demano que em dibuixin la experiència, sinó més aviat agraeixo que m’ajudin a respondre a algú que pretén negar la mínima evidència; què fer?

Respon a Roser Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de "...amb les ungles enceses de la nit" per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent