KILIMANJARO
Els plàtans del passeig han decidit
escampall de fulles seques per terra.
L’aire pesa. Se n’unten molts silencis.
Malgrat ser el lloc on més temps has viscut,
fa temps que el pis ha deixat de ser l’íntim
reducte on sentir-s’hi acollit quan vents
salvatges assolen la ciutat nova.
Ara que saps que les pàtries no són
mai estàtiques i que són tan breus
els moments de felicitat autèntica,
desar en caixes aquest passat remot
d’un Jo que et costa molt de reconèixer,
no és pas un exercici de nostàlgia.
Tan sols és l’estricta confirmació
que els fonaments d’un mateix, no són mai
gaire cosa més que un grapat de llibres
llegits en la voraç adolescència
i el posterior descobriment que al món,
són moltíssimes les hienes que riuen
al peu del cim blanc del Kilimanjaro
o que Macondo, no surt en cap mapa.
David Figueres
Si, quan, donat el cas, que no tingui problema ni amb la fragilitat, ni amb cap supòsit d’estatisme que m’atrapés, ni cap reclamació a la felicitat; què fer?
Si a les lectures no els demano que em dibuixin la experiència, sinó més aviat agraeixo que m’ajudin a respondre a algú que pretén negar la mínima evidència; què fer?
Si afino una mica més, hauria de dir, millor: que pretén negar la experiència.
No sóc una gran lectora de poesia, em tira més la prosa.
Llegeixo poesia molt a poc a poc.
M’agrada molt el poema.