SUITE DELS GERANIS
Creació
Els geranis de la finestra
m’amaguen dels estiuejants
que passegen fins Sant Antoni.
De tant en tant el vent esfulla
les corol·les i els pètals entren
a l’habitació tot omplint
papers i llibres de vermell.
No em molesten ni em fan cap nosa.
Me’ls prenc tot just com el que són.
La metàfora més senzilla
per explicar què significa
l’arribada d’un nou poema.
Promeses
La sentència: no escriure més versos.
Oblidar el combat atroç amb el ritme,
mai més cenyir el mot a l’esguard del temps.
(No et faràs mai ric escrivint poemes!)
Ara, però, aguts udols t’eixorden
amb les ungles enceses de la nit
i saps que no hi ha remei per desferte’n.
Sense dir res, t’aixeques de la taula
i busques un tros de paper i un llapis.
Dibuixes un vers i després un altre.
Despullat i amb les mans del tot enceses
et contemples en el poema sencer.
I oblidant la paraula donada
ingresses un altre xec milionari
a la llibreta d’estalvis del jo.
No em cal errar despullat
No em cal Errar Despullat pels Grans Llacs
de l’Infern a la recerca d’un mot
per deixar constància tant de la nit
que cau desprevinguda damunt nostre,
com del gust remot de la mel i els llavis.
Amb una cambra amb vistes al cel blau,
un tros de paper, la ploma i la vida
entesa no com un passar grisós
sinó com un constant recomençar,
jo, no crec que necessiti res més.
David Figueres
La sentència: vull la inconsciència; quan respon a una amenaça de mort.
Li trobo dos sentits; un tècnicament romàntic, i un de perversa pràctica.
I diria que és això al que contestes -respons i no acceptes- en dir no em cal….
…i, jo no crec que necessiti res més.