SORELLA
L’Arno és una llengua d’aram encès.
Un mirall d’or gastat. Un foc estàtic
enlluernant, per sota, les faldilles
d’aquest Ponte Vecchio crepuscular.
D’ambre es tinten les cases abocades
damunt les aigües pestilents que corren.
Pengen de les arcades, ben estoiques,
concedint als turistes vespertins
emportar-se immortal la bella gesta.
Abrusades del tot, ni cendra queda
quan el dens mormol de la nit toscana
un vel de seda clou damunt el riu
tot l’espectacle absurd d’enamorar-se
d’una inefable postal transitòria
que, algú a qui no has après a dir “t’estimo”,
a la ciutat estranya et fa arribar.
David Figueres
Per a l’ull viatger…misteri i vida plena de secrets per a la nit de Florència….Incompatible, amor? Bell dilema el que ens presentes…
Sense reflex? M’agrada la idea d’un mirall que ens obliga a voltar-nos.
i una, bona nit!
Bona com ho és aquell amor que no s’aprèn, si no que es sosté; ens sosté.
Brindaré ara pel caràcter absurd de l’enamorament.
X mi, el millor xavalito!