NOCTURN D’ESTIU
Damunt els vells rajols d’aquest terrat
s’hi olora encara la nit esbandida.
Una aroma lenta d’espelmes foses
escombra el so llunyà de tants somriures
que han acabat marcint-se, apagant-se,
com el sol venç la lluna cada dia.
Els estels s’han fet petits dins els gots,
s’ha atiat el foc de la melangia.
Un tendre silenci ho ha envaït
tot donant pas al joc de les confidències.
Algú ha parlat del pas del temps, dels dies,
sense la més mínima gravetat.
Ella ha pensat en tota la feinada
que queda encara per fer del nou pis
la llar on deixar-se estimar per sempre,
i on potser més endavant -ja veurem-,
ressonaran els primers plors, les llàgrimes,
del qui els omplirà l’ànima, de viure.
Ella, en canvi, ha mirat el cel d’estiu
i no s’ha cregut que els núvols feixucs
passin només perquè l’aire els empeny.
L’amor l’assaltarà quan menys s’ho esperi
i es riurà de la boira, del cel gris,
dels dies quan ningú no la besava.
David Figueres
M’agrada. Molt bona idea. M’anirà molt bé un petit contrapunt poètic enmig de tanta actualitat política. L’acompanyament musical ho fa més agradable encara i obliga a seguir el ritme propi de la composició. Espero que en pengis més. Gràcies.
Xavier Mir
Poesia i noves tecnologies: moltes felicitats per la iniciativa. En aquest món que ens ha tocat viure on tot passa i res queda la poesia es fa més necessària que mai. Una illa de pau enmig la tempesta. Salut!!
Amb les ungles enceses de la nit……… i els genolls pelats de poesia.
Moltes gràcies
Les confidències; un tresor. D’aquella mena de necessitats goig que, en trair-les (per callar-les, silenciar-les, o maltractar-les), feixuguen i feixuguen.
Gràcies al poeta per recordar-les. I per aquest moment. Que, ara amb la veu, ha acabat -per plaer meu- amb les hores en que m’he anat resistint a les pessigolles, i algun compromís de somriure, que m’han acompanyat de d’aquest matí.
Assalt al cor, sí, l’amor ens sorprèn quan menys ho esperem i es riu de la boira i del cel gris
la teva veu un cop més m’ha assaltat.
Gràcies David