AMB DOBLE PAS DAMUNT LA TERRA
Dos territoris d’argila. L’un a terra, l’altre és una paret. El que es trepitjarà encara conserva el color rogenc, en el que està alçat, hi ha una pàtina de blanc que cobreix la superfície. El silenci. La llum damunt l’escenari. Els estossecs que van atenuant-se, es pleguen els genolls buscant la postura adequada.
Llavors la terra bombolleja. A cops de puny, la paret comença a entrar en efervescència. Com si tingués la varicel·la o el sarampió. A la terra li comença a sortir acnè. Els culpables, vestits de negre, surten a escena després de deixar la paret boteruda. Un home alt amb els cabells blancs. Un altre de més baixet, pentinat amb els cabells en punxa. Un donava cops, l’altre donava colps.
Ara treuen unes eines i comencen a desfigurar l’espai. A terra hi creixen atzavares de fang. També pegots de terra que es llauren. Els primers dubtes: són pagesos?, són artistes?, són només dos nens fent pastetes? Ells dos no es parlen, només es confonen amb l’espai. Van per feina. Creen, desfigurant. De tant en tant es miren.
Tornen a la paret. Esgarrinxen, al costat del grans sobtats, tot de petits solcs, autopistes fetes amb les puntes dels dits, pentagrames sinuosos, cabells pentinats amb les grapes. No s’hi reconeixen figures. Només gestos, intencions. I comencen a fer-se petits els homes enmig l’exaltacíó que percudeix el plàstic que protegeix els altaveus que escupen sons, disposats a banda i banda de l’escenari.
I si fos en el moviment en què ens haguéssim de fixar? Potser sí. Però també és la terra que parla, que es desdibuixa. Un buc amb aigua en un extrem. Hi deixen a remullar els eines, ara. Quan tornin a reventar el fang, hi haurà esquitxos. Els pegots es llencen contra el blanc i sobten el buit, el silenci, amb escups de terra i d’aigua, barrejats.
Tots dos es donen a tatuar la pell dels dos espais amb talls que no sagnen: colpegen, destrossen, estrafan… Però la destrucció és creativa i no fan res més que despertar una bèstia adormida que batega a través del seu fer esclau davant la tel·lúrica, magmàtica, disposició de tots dos espais de Terra.
El frenesí augmenta. Ara, tots dos homes, ja bruts, ja confosos els seus vestits d’home amb els de l’argila, comencen a treure atuells tot just sortits del torn. De lluny, el fet que semblin cuits, fa preveure estralls. Però tot participa de la blanor: terra i aigua; els homes vingueren després.
Els atuells són les màscares. Els atuells són els úters. Se’ls van posant al cap i desfiguren la fesomia. Sorgeixen els monstres: s’hi posen ulls i boques i trompes i antenes i nassos i orelles gegants. Després s’ho treuen i ho llencen contra l’espai. La repetició imprimeix, damunt el mur, tot un bestiari efímer.
Un dels homes ara es confon més amb el fons. És el més alt. Es rebrega, vol entrar dins el blanc que ara ja no és blanc perquè el fang de terra, tinta l’albor. L’altre home, cobreix el seu cap, sembla que el vulgui anul·lar, donar-lo en oferiment. El rostre li desapareix. Tot és fang damunt la seva testa i rellisca.
Queda empegat al blanc. L’altre home, ja sol, es determina a fixar la gesta. Amb un líquid, ruixa les superfícies. S’hi està una bona estona. No podem veure a l’altre home diluït, l’home fixat, com un perdedor de la guerra contra els elements: en l’Art ningú hi perd; en l’Art tothom hi guanya. Una cortina del líquid que va ruixant la llum barrejant les volutes de pols amb el que deixa anar la mànega.
I el ball encara no ha acabat. Malgrat que tot queda com gelat, fixat en aquest Ara que s’ha allargat des que sorgiren els primers furóncols, l’home dels cabells com un porc espí, traça més línes accetuant la vermellor del fang cru contra el blanc exaltat que ha deixat el líquid. És un moviment més íntim. Personal. Però l’altre home surt del seu estatge. També vol rematar la feina. I són tots dos, una vegada més, transformadors de la realitat fins que obren uns forats a la paret, uns forats prou grans per deixar-se engolir i acabar, d’aquesta manera l’espectacle.
Quan surten a saludar, amb una vollldam a les mans, ningú admet que per crear res facin falta set dies. Miquel Barceló i Josef Nadj ens han demostrat que, amb una hora, es pot afaiçonar la Bellesa en l’estat més pur. I nosaltres hem estat uns privilegiats per haver-ho presenciat.
Fa 2 o 3 anys van passar aquest espectacle per la televisió i em va impactar, et qüestiones els límits de l´art, en definitiva em va copsar. L´estil Barceló portat al límit.
L´exposició del Caixaforum també val la pena, per veure el procés creatiu d´en Barceló.