Els dies i les dones

David Figueres

Publicat el 1 de juny de 2007

ADÉU

No sé si ens ho havíem dit o no que això podia passar. Ara, davant els fets consumats, les paraules dites serveixen de ben poc. Quan aquestes coses comencen així, com una febrada, amb aquella velocitat i energia que nega tota objectivitat, o t’hi llences o t’enretires; no existeix un terme mig. Vaig triar la primera opció i han estat dies i setmanes de trobar-nos per fer rodar una relació que era tot suar i tot músculs tesats donant-nos pell i abraçant-nos a l’asfalt dels dies que ens havien de veure menjant-nos la ciutat i tot el què se’ns posés al davant.

Em vas demanar que no pensés, que fruís amb la mateixa intensitat com foraden els cels les estrelles de nit; que deixés enrere la calma habitual, aquest repensar-s’ho tot dues i tres vegades. Em va agradar donar-me a l’urgència, a la rapidesa amb què tot s’esdevenia, amb què tot es transformava en un desfici de només trobar-nos i trobar-nos, matins i tardes, fora de l’univers normal de les gents normals, fora de tot. Només tu i jo i aquesta necessitat compartida de fugir, de córrer. De compartir.

Avui una tercera persona ha escrit un the end a l’aventura. Ja sé que aquestes coses poden passar, però jo no vull acceptar-ho. No puc acceptar-ho. Em queden els bons moments passats, els records, però no en tinc prou. M’ofenen els que em diuen que com més aviat en trobi una altra, millor. Encara hi havia moltes coses que m’havies de mostrar. Encara hi havia moltes, moltes coses per descobrir-nos i saber.

Aquest matí, quan t’he deixat lligada a la barana de sempre, poc em podia pensar que seria la darrera vegada que ens veuríem. En plegar i veure les cadenes tallades a terra, he entès que algú se t’havia emportat. Desitjo al fill de puta que ara pedala al teu damunt, que trobi una mica de grava i la roda li rellisqui i es trenqui un braç, potser una cama. Pel que fa a tu, espero que siguis feliç, siguis on siguis, siguis amb qui siguis.



  1. Però no t’has parat a pensar en l’acte d’amor que pot haver fet la teva estimada? Qui sap si tot intuint el seu tràgic final -encastada en el parabrises d’un salvatge tot terreny- l’estimada ha seduït un pobre desgraciat per a què fos ell, i no tu, qui l’acompanyés en el viatge del traspàs.

  2. No em vull creure el que he somniat –despert– després de llegir la teva immillorable crònica d’una pèrdua… He vist al Portabella sortint d’amagototis de l’ajuntament per la porta gòtica del carrer de la Ciutat i esmunyint-se amb la teua bicicleta cap al Zoològic, mentre ensopegava amb els pedals un i altre cop, encara que costa avall la màquina anava ben solta i el Jordi remugant: "del zoo no em faran plegar, només caldria… amb tota la merda que m’he empassat aquest anys, no m’en mouran pas!".
    Jo de tu aprofitaria aquest diumenge l’entrada "gratuïta" (si en compres una altra!) que donaven avui amb el diari Adn i em passaria pel parc de les feres al Portabella el trobaràs allà on paren els cocodrils (els de la llagrimeta) i, així sia, la teua bici a l’aparcament reservat dels diputats (per allò de la imunitat parlamentària, tu ja m’entens).
    Et desitjo tota la sort.

  3. són coses del destí, el destí volia que anesis a peu, el destí volia que el que te la robat tingués bici, LA MARE QUE VA PARIR AL DESTÍ

    ànim

  4. No ho faig des que era una nena, vivia al Pirineu, i em tocava el torn de 8 entre germanes, cosines i cosins. El record de cops i de pedretes enganxades als genolls em sembla que es degueren a una bici -pobreta- de passeig, per uns camins pedregosos i escarpats. M’ho passava pipa! I el practicant em donava un caramel si no plorava mentre em treia amb les pinces aquelles incrustacions, i em possava "mercromina".

    M’alegren dues coses: que no sigui comiat teu -com m’ho semblà per un instant; i que no fou un adéu a una persona; com m’ho semblà fins que parles de lligats i cadenes.
    Jo desitjo que el practicant no li donés cap caramel a qui te l’ha robada.

    Records!

Respon a Marconi Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Cardiologia variable per dfigueres | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent