Els dies i les dones

Quan tenia tretze o catorze anys, pensava que tothom amagava, sota el llit, una llibreta plena de versos. Pensava que tothom, abans d’anar a dormir, deixava un bocí d’allò que era, en forma de poema. Amb els anys, vaig anar descobrint que els únics que, passada l’adolescència, continuaven embrutant fulls amb rengles, s’anomenaven poetes.

Sempre m’ha fet respecte considerar-me’n. La feina dels versos, sí. La feina de mostra-se/mostrar-te, sí. Per mi compta més l’artesania, com un mestre d’aixa, llimar, perfilar, arrodonir el poema perquè llisqui lliure, inflat el velam, a la velociat perfecte. Sempre he considerat que la poesia és feta per ser escoltada més que per ser llegida. Mai no he donat per bo cap dels meus poemes si no aconseguia trobar-hi la música apropiada. El ritme adequat. La cadència perfecte.

Cada any, per Nadal, envio una felicitació feta per mi als amics i familiars. L’any 2005 vaig voler fer una cosa diferent. A tall de felicitació, vaig fer arribar una gravació amb alguns dels meus poemes. Vaig titular el recull "… amb les ungles enceses de la nit" i vaig comptar amb la inestimable ajuda de l’Iván Segura, conductor i director del programa de Radio Vilafranca Espais de Calma a la producció, i de la Marta Figueras al disseny gràfic. La proposta va tenir molt bona acollida. El recull és l’embrió d’un espectacle poètic, encara per perfilar, i que tinc previst estrenar en el marc de la Setmana de la Poesia de Barcelona del 2008. Fou també, en certa manera, el detonant d’un altre espectacle que s’estrenarà el proper més d’octubre (ja us n’informaré): La presó on vivim.

A partir de demà, vull compartir amb vosaltres aquests poemes dits per mi. Durant sis dies, penjaré el poema corresponent amb l’arxiu d’àudio on podreu sentir el poema recitat amb un acompanyament musical. Espero que gaudiu d’aquests sis dies de poesia. Espero impacient els vostres comentaris!